dimarts, 28 de maig del 2013

La gran obra


Fer-se vell incomoda. Mirar-se al mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.
(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)

dilluns, 27 de maig del 2013

Seducció de la ciència

La ciència té en mi un gran poder seductor. Tant com la filosofia, la mística o la poesia. I és que tot és el mateix, només que cada àrea explica això que anomenem realitat amb un llenguatge propi. Per exemple: taquions* accelerats a través del cervell poden ‘recordar’ esdeveniments passats que apareixen com a imatges virtuals o vols de la imaginació. Pura física (quàntica) i pura poesia per definir una part del que som: memòria, encara que no estigui localitzada enlloc!
*Partícula subatòmica hipotètica que es mou de manera més ràpida que la llum. 
(a la imatge, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera)

diumenge, 26 de maig del 2013

Pecat original

Sembla que sempre arriba un moment en què es fa necessari obrir les portes d’allò ocult de la nostra existència. Sobretot quan es percep que la vida no s’allargarà gaire i de manera lúcida es decideix alleugerir l’equipatge de cara al viatge definitiu. Així, en l’atalaia que li atorga el temps de vellesa, comença el seu relat la protagonista de Pecat original (Plataforma), de Maria Helena Feliu. El relat és la reconstrucció novel.lada d’una experiència dràmatica viscuda en primera persona: la de filla il.legítima en una època com la de la Guerra Civil i la de la llarga postguerra, mentalment tan gris i moralment tan restrictiva.

El relat és estremidor i molt vàlid quant a testimoni d’un drama personal en el qual incideixen, i molt, la repressió ambient, el pes de les convencions socials i les estretors econòmiques. Amb tot, en la vida de la nena Irene (nom figurat de Maria Helena) s’acaben imposant l’afecte incondicional de la família d’acollida i les seves pròpies ganes de viure i de fer-se un lloc al món. La prova és la trajectòria de Maria Helena Feliu, casada i mare de quatre fills, llicenciada en Filosofia i Psicologia clínica, membre fundador del Gabinet Col.lectiu Galton i autora de llibres sobre conflictes de parella.

La tria acadèmica i professional de Maria Helena Feliu no sembla aliena a les preocupacions metafísiques que una història personal com la d’ella deuen haver provocat. Som fills dels nostres pares, tot i que a vegades no siguin aquests pares qui tinguin cura de nosaltres, com en el cas de l’autora de Pecat original. La relació amb la família d’acollida, base importantíssima en la seva educació emocional, és explicada amb tot detall per Feliu, així com la inclusió de la presència intermitent d’uns visitants, una ‘senyoreta’ i un ‘senyor’, que van resultar ser els seus pares biològics.

A la història, per ella mateixa colpidora, s’hi ha afegit ara l’apertura d’un misteri que Maria Helena Feliu no havia desvetllat al llibre per respecte i consideració als seus progenitors pels quals no mostra ressentiment malgrat l’abandó. Després de la publicació dels Dietaris d’aquell gran intel.lectual que va ser Joan Estelrich, hem sabut que Maria Helena Feliu era el fruit de la relació sentimental que va mantenir durant molts anys amb l’escriptora Paulina Pi de la Serra. Joan Estelrich estava casat i tenia fills. Paulina Pi de la Serra provenia d’una família molt conservadora de Terrassa, la qual cosa la va constrenyir a no voler admetre mai de cara a la família ni de cara a la societat que l’envoltava, i en la qual va incidir molt intel.lectualment, l’existència de Maria Helena.

En la narració per capítols de Maria Helena Feliu s’hi intercalen un seguit de cartes dels seus pares a ella, que podem imaginar molt properes a les que probablement es van escriure, sobretot mentre el pare va ser viu. La relació epistolar amb la mare és molt més escassa, llevat d’un capítol al final del llibre on hi figuren les anotacions d’un suposat o real diari de la mare, en el qual explica la història de la seva relació amb el pare i amb ella, si bé de forma molt sintètica i des de la seva òptica. Així ens trobem que Pecat original és un relat coral, elaborat de manera inclusiva per part de la narradora. I és que, del dret o del revès, en la psique de tota persona hi ha la petja indeleble de la parella primordial que ens ha donat la vida, hagin fet aquest paper millor o pitjor. En aquest cas, em sembla veure que davant la necessitat d’integrar de manera harmònica aquestes figures en el nostre relat íntim, es busqui, com fa Maria Helena Feliu, una manera salvífica de fer-ho, i de la qual la literatura en resulta un camí excel.lent.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de maig de 2013. A la imatge, un fragment de la portada del llibre)

dijous, 23 de maig del 2013

Llum, realitat, Déu

Diu Sant Pau: Déu viu en una llum on ningú no pot arribar. Ho podem mirar des del punt de vista de creient tradicional i ‘personalitzar’, com s’acostuma, aquest Déu que des de Jesús rep el qualificatiu de Pare, i que es troba immers en una llum massa potent per als nostres ulls (és pura energia) i molt llunyana en un espai indefinit. Des del punt de vista filosòfic clàssic podem dir que Déu habita el coneixement pur de la realitat, que Ell mateix és el Coneixement de la Realitat i, per tant, la Veritat, terme absolut que s’escapa a la comprensió del relatiu. Si ho mirem des del punt de vista quàntic, sabem que la matèria està feta de llum! Anys llum, diem per calcular distàncies astronòmiques. Tanmateix, sembla que la llum no es mou i és temps immòbil, qui es mou és allò que entenem per cosmos, la creació, nosaltres, subjectes al temps. ‘Déu’ és aquesta llum on ningú (el relatiu) no pot arribar perquè no pot comprendre el que no pot experimentar, la totalitat. Llevat, potser, en l’experiència mística, on la part (nosaltres) queda absorbida en el Tot. En aquest moment de durada imprecisa desapareix la noció del temps i l’espai. Ja hem dit que la llum és el temps immòbil i que nosaltres per aproximació en diem etern. 

dimarts, 21 de maig del 2013

El crim del soldat


Erri de Luca, nascut a Nàpols l’any 1950, és un escriptor candidat al premi de Nobel de Literatura. Si encara no hi és, hauria de ser a les llistes. Escriptor tardà, la seva obra, escrita amb una gran puresa estilística, és d’una gran intensitat humana i projecció espiritual, producte de la seva pròpia experiència, sovint viscuda al límit, que li dóna una àmplia visió de la realitat. Amb un passat d’activista polític en el moviment revolucionari Lotta Continua i home que ha fet mil oficis, és traductor de l’hebreu per gust a més d’un apassionat de la muntanya. És des d’aquestes experiències, la d’escalador de muntanyes i la de traductor de l’hebreu, que parteix el seu últim lliurament literari, El crim del soldat (Bromera).

L’estudi de qualsevol llengua obre moltes portes. Però quan s’estudia l’hebreu s’obren portes a una cultura que, almenys a Occident, ens projecta fins a les pròpies arrels, si més no simbòliques. L’estudi de l’hebreu comporta alguna cosa més que l’estudi de la gramàtica d’aquesta llengua: comporta l’estudi de la guematria, ciència que té en compte la valència numèrica de cada lletra. La Càbala té com a base aquesta ciència. Per aquest motiu, segons es llegeix a El crim del soldat, una última paraula en un text escrit en jiddisch, venjança, adquireix una importància definitiva.

En la diàspora dels jueus, en certs llocs d’Europa l’hebreu va donar una altra llengua, el jiddisch. Després de l’Holocaust, gairebé no es parla ni s’escriu, per la qual cosa actualment s’està fent un esforç per traduir a totes les llengües possibles la literatura escrita en jiddisch. En castellà ho està fent de manera exemplar una amiga meva, la Varda Fiszbein. A El crim del soldat trobem en la mateixa tasca traductora d’un text en jiddisch a l’italià a l’elter ego d’Erri de Luca, el narrador d’aquesta història escruixidora.

El narrador, que acaba de baixar d’una excursió a la muntanya, és en una fonda per a restaurar-se. Menja tot sol, però s’acompanya d’uns folis en jiddisch que està traduint. En una altra taula s’asseuen un home gran i la seva filla que, segons llegirem durant el relat, es troba emotivament dividida entre la repulsió que li ha causat saber en un moment donat (quan la mare abandona el marit) que el seu pare és un nazi fugitiu i el seu deure de filla de tenir-ne cura. Amb una llambregada a la taula veïna, el vell nazi s’adona de la llengua en la qual estan escrits els folis, llengua que coneix perquè  ha estudiat també l’hebreu fins a obsessionar-se també en l’estudi de la Càbala. La paraula venjança li salta a la vista. Com a home perseguit durant dècades, ara se sent amenaçat per la presència del veí, que ell interpreta com l’encarnació de la venjança. I amb el propòsit que ‘ells’, els perseguidors jueus dels nazis, no l’atrapin, precipita el seu final.

Però, quin és el crim del soldat? Segons el vell nazi, el crim del soldat és la derrota. Altrament no hauria hagut de passar-se la vida fugint, amagant-se, ja que els criminals i perseguits haurien estat els altres. La victoria hauria justificat aquella guerra tan cruenta per a Europa, així com la destrucció dels milions de vides que va comportar l’Holocaust. Aquest és un dels diversos fils argumentals que s’entrecreuen en aquesta nouvelle escrita amb un ritme ben modulat que permet la meditació serena, però indefugible, d’aspectes també tan candents com ara la dificultat d’una filla per jutjar la conducta del pare, tot i que no l’exculpa absolutament de res. Tanmateix, aquest passat patern, mantingut en secret per part dels pares durant tots els anys de la seva infantesa i adolescència, condiciona la vida futura de la filla, que renuncia al matrimoni i a la descendència a fi i efecte de no perpetuar en cap criatura la llavor criminal del pare. El crim del soldat, d’Erri de Luca, és una obra mestra.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2013)

dilluns, 20 de maig del 2013

Wert i l'obscurantisme


La llei Wert, d’altra banda tan bel.ligerant amb la cultura i la llengua catalana, és un atemptat contra el necessari coneixement per a considerar-nos civilitzats. Remeto els lectors a una carta enviada des de Palma de Mallorca a La Vanguardia (18 de maig de 2013) per part de la professora de filosofia Eva Navarro Martínez. Al final de l’article diu, literalment: Ver el mundo sin la percepción de la filosofia es sinónimo de padecer una miopía mental. Desde luego, en España no saldremos del oscurantismo sólo con traducir al inglés la ignorancia que padecemos. Amb propietat, la professora Navarro parla en present: la ignorància que patim. És clar. Perquè, llevat d’un tant per cent no gaire gran, no tinc la impressió que mai hàgim sortit de l’obscurantisme, i ara encara ens volen fer anar més lluny en aquest camí del qual hem de buscar una drecera urgent!


dissabte, 18 de maig del 2013

Mandala

El mandala és femení, escriu Carl Gustav Jung. Correspon a la rosa occidental en la qual està assegut el Rei de la Glòria, sovint sobre una base formada pels quatre evangelistes, que es corresponen als quatre punts cardinals. La flor del lotus, la figura de la qual sovint s'empra per a dibuixar mandales, és la seu del naixement dels déus. El naixement dels déus no es correspon a l'infantament en cadascú de nosaltres de la nostra part divina? Digueu-li Bondat, Bellesa, Saviesa.
(a la imatge, un mandala tibetà)

divendres, 17 de maig del 2013

Surreal o real?


La pintora Remedios Varo va ser una de les dones artistes que van ser admeses a l’exclusiu grup dels surrealistes francesos capitanejat per André Breton. La seva obra, de factura realista, és a dir, figurativa, ens interroga amb la seva aura de misteri. Remedios Varo, nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir l’any 1963 a Mèxic D.F., on la seva obra és molt celebrada. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort.

De tots els indrets que Remedios Varo podia haver escollit per al seu exili des de l’any 1942 (la guerra va foragitar d’Europa tants creadors i intel.lectuals de mèrit!), Mèxic sembla fet exprès per acollir, sense estranyesa, el seu art. Una ullada a la imatgeria popular mexicana ens convoca a considerar-lo com una expressió del màgic en el surrealisme. Per aquest motiu, l’artista mexicana Frida Kahlo va ser titllada de surrealista per André Breton. Frida Kahlo no era, però, surrealista de forma adjectiva com pretenien els surrealistes, sinó de forma substantiva, és a dir, genuïna. Com la mateixa Remedios Varo.

Hi ha una pintura de Varo que, com tantes de les seves obres, pot ser vista com la imatge d’un somni, o com una figuració mental en la vigília, o com una imatge d’una pel.lícula d’època indefinida, o com una figura que explica una condició real, si bé utilitzant un llenguatge per a ser interpretat a base d’analogies. En aquesta pintura es veu una dona amb una daga enorme clavada a l’esquena. Situada d’esquena a l’espectador, aquesta figura femenina està lligada amb unes cadenes a una columna d’una sala hipòstila amb el terra d’escaquer com per indicar la dualitat amb què es presenta la realitat. Els núvols que floten entre columnes sembla que vulguin donar al quadre un aire paisatgístic, tot i que aquesta pintura respira una atmosfera d’interior. Les metàfores presents en aquesta imatge pictòrica poden tenir una lectura personal, subjectiva, referida al fet de ser apunyalats per l’esquena, i una altra de general referida a la subjecció per qüestió de gènere. Però aquestes imatges, com totes les de Remedios Varo, conviden a anar més enllà en la interpretació. Aquest quadre sembla una transposició de l’episodi de la flagel.lació de Jesús. Remedios Varo sovint canvia el valor d’unes imatges per unes altres, modificant així el discurs convencional. Aquí el flagel.lat és una dona, i potser ella mateixa.        

A Remedios Varo i Uranga. L’encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès (Arola editors), una important aportació intel.lectual a l’estudi sobre l’art, sobretot dibuixístic, de Remedios Varo, la seva autora, la pintora i doctora en Belles Arts Eva Cortès i Giner (1967) escriu que en l’obra de Varo hi ha molt d’autobiogràfic. Com en Kahlo. Com en tantes de les obres, plàstiques o literàries, realitzades per dones. I és que les dones a poc a poc han anat passant de ser objectes inspiradors de la pintura o de la literatura per esdevenir, i ha estat necessari que així fos, elles mateixes subjectes d’art. No hi ha dubte, per exemple, de l’entramat autobiogràfic que compon l’obra literària de Marguerite Yourcenar o la de Mercè Rodoreda, i això sense perdre ni un bri d’universalitat.

Universals, arquetípiques, són moltes de les imatges de la pintura i dels dibuixos de Varo, com ara el llenç on es veu una població-muralla que s’enrotlla en espiral; o com ara els personatges-ocell d’alguns dels seus dibuixos. Varo va crear de forma genial imatges fora de l’establert, i que tanmateix reflecteixen amb gran precisió formal ‘realitats’ somniades o imaginades, com també va fer aquell surrealista avant la lettre que va ser Hieronymus Bosch, o el més poètic Odile Redon, un exemple més proper en el temps d’aquesta tendència a expressar, de forma visionària, el món de la metafísica. Hi ha prou motius, doncs, perquè la personalitat artística de Remedios Varo tingui un lloc ben destacat en la història de l’art universal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de maig de 2013. A la imatge una pintura de Remedios Varo)

dimarts, 14 de maig del 2013

Començar

Cada dia és com una fulla en blanc. Sí, ja sé que quan ens llevem venim d'un temps passat, d'una història, i que som com una casa que costosament s'enlaira maó a maó. Però també som com una fulla en blanc on redirmir-nos de les pedres del camí, de les parets enrunades, dels vidres trencats. 

dissabte, 11 de maig del 2013

Canvi de lògica

Hi ha una visió perversa entre el deute de moltes famílies (hipoteca de la casa on viuen) i el que ara el ‘sistema’ en diu culpa per haver-se endeutat, quan es veu fins a quin punt ens han abocat a endeutar-nos en benefici del ‘sistema’. Un exemple: a principis dels anys vuitanta va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre l’oferta de pisos de lloguer a Barcelona. Al mateix moment s’abaratia el lloguer del diner, és a dir, el crèdit…, començant així la bombolla, immobiliària, però també financera a base d’especulació borsària (un casino, si em permeteu), que ens ha dut fins aquí. És clar que hi ha gent beneita que gasta el que no té. Però és una minoria. Però interessa fer culpable a la gent. Un sistema antic, però efectiu. Perquè hi ha una relació cultural (bíblica) entre la paraula deute i culpa. En alemany per dir deute i culpa s’utilitza la mateixa paraula, schuld, com posa de manifest Jordi Pigem al seu llibre de lectura molt recomanable La nueva realidad (Kairós). A partir d’aquí es poden fer totes les lectures que es vulguin, tan concretes com simbòliques. La solució? Intentar trencar aquesta lògica. I és que situar-se en la nova realitat, tan necessària, passarà per canviar la vella lògica.   

divendres, 10 de maig del 2013

Harmonia

La paraula harmonia procedeix del grec harmos, que vol dir “unió”. Quan estem en disposició de ressonar amb alguna cosa, estem oferint-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb aquesta cosa. L’experiència (interior) d’aquesta harmonia és una experiència del nostre ésser fonamental… que comprèn el jo però és més que el jo.

dimecres, 8 de maig del 2013

El Capricho

Hem estat uns dies a Madrid. Aprofitant que allà era festa, el dia 2 de maig vam visitar el parc El Capricho, només visitable les festes. Com l'artista japonés que es va perdre en el seu quadre, jo també em vaig perdre en imatges com aquesta capturada per la meva càmera de butxaca... El parc va ser creat al segle XVIII per la comtessa-duquessa de Benavente. Goya el va utilitzar en més d'una de les seves pintures alegres i acolorides. Tot el parc feia olor de primavera, amb els seus lilàs florits.