dimarts, 31 de juliol de 2012

El record no és un fenomen estable

El record no és un fenomen estable, no és una cristal.lització de l'experiència, tot i que sovint hi hagi la voluntat d'estatuar l'instant viscut, sobretot si aquest pot considerar-se sublim. Recordem en funció del moment actual. D'aquí ve que les 'memòries' siguin sempre una aproximació dels records que han deixat petja a la nostra vida. Cal comptar amb el 'filtre' del moment en què s'escriu l'experiència, la visió varia no només segons l'estat d'ànim sinó sobretot de la present visió del món. Tot això no desmereix en absolut l'escriptura d'uns records, d'unes memòries, d'una autobiografia. Al cap i a la fi estem parlant de literatura. 

dilluns, 30 de juliol de 2012

Vil.les Mèdici


Als voltants de Florència, i encara repartides per la regió de la Toscana, hi ha les anomenades Vil.les Mèdici, belles i elegants construccions renaixentistes lligades a la nombrosa família Mèdici –algunes són veritables palaus-. Aquestes vil.les estan envoltades de grans jardins i, sobretot, d’amplis terrenys. És a dir: de propietats agrícoles, ramaderes i forestals que, a image i semblança de les vil.les romanes, les feien econòmicament autònomes.
En aquests moments de la història i de les vicissituds de tota mena per les quals han passat, la majoria de Vil.les Mèdici ja no estan en mans particulars sinó que formen part del Polo Museale fiorentino i són propietat de l’estat italià. En el nostre viatge a Florència vam visitar una de les més espectaculars d’aquestes vil.les-museu: la Vil.la de Poggio a Caiano, la construcció de la qual va començar Llorenç el Magnífic l’any 1474 segons un projecte ideat pel famós Leon Battista Alberti, inspirant-se en els models clàssics. Aquesta vil.la sempre va ser la residència estival dels Mèdici.
Resguardats a l’ombra de la lògia que envolta aquest edifici imponent –aquest dia a Florència i voltants es van registrar 40º de temperatura!-, vam esperar pacients l’hora de la visita, a les 12. Els visitants érem pocs: tres parelles que ens vam anar perdent per les sales immenses sota la mirada inquisitiva dels vigilants, que al cap d’una estona ja mostraven ganes de plegar. A Itàlia es fa horari europeu, es dina aviat.
Però fins cap a dos quarts de dues no vam sortir de l’edifici. Les estances de la vil.la se’ns mostraven amb tot el seu esplendor, ara ja una mica decadent però sense perdre ni un bri de l’antiga solemnitat que va presidir aquells espais. En una de les cambres de la planta, sòbria però amb una bella i historiada escala penjant feta d’una pedra anomenada serena, s’explica que hi va morir (era el lloc on habitava) la jove veneciana Bianca Cappello, primer amant i després esdevinguda la segona esposa del Gran Duc Francesc I de Mèdici, que va heretar la finca per voluntat de Còsim I. Al cap de poques hores també va morir Francesc. La llegenda diu que la parella va morir enverinada a instàncies del seu germà, el cardenal Ferran, que el va succeir com a Gran Duc de Mèdici.
Les històries de color de rosa sembla que agraden, ja que a tot arreu te n’expliquen amb una guspira als ulls. A la planta noble de la Vil.la de Poggio a Caiano (avui dia situada al mig del poble del seu nom i protegida per una murada vermella), hi ha una ala que conserva un apartament molt sumptuós, moblat al gust neoclàssic, que va pertànyer a l’anomenada bella Rosina. Aquest apartament amb un estudi i una sala de rebre, amb una esplèndida cambra de dormir i una fantàstica cambra de bany estil imperi que l’any 1814 havia fet bastir una tal Elisa Baciocchi (de qui devia ser esposa o amant?), va ser arreglat l’any 1865 per acollir Rosa Vercellana, amant del rei Víctor Manuel II, i amb posterioritat (l’any 1869) esdevinguda esposa morganàtica i a la qual se li va concedir el títol de comtessa de Mirafiori. Cal aclarir que el matrimoni morganàtic és el que té lloc entre un rei o un noble d’alt rang amb una plebea –a l’inrevès també pot ser, tot i que la història no n’ha donat gaires casos-. Els fills d’aquests matrimonis són considerats morganàtics, és a dir legítims, però sense dret a heretar reialmes ni ducats.
Una de les joies d’aquesta vil.la és el fris de terracota envidriada i policromada que s’exposa en una de les sales de la planta noble. Fa uns anys encara ornamentava el frontó principal de la casa, on ara hi ha una còpia per preservar l’original. Les peces d’aquest fris reprodueixen amb una gran imaginació creativa el mite platònic del retorn a l’Edat d’Or, ja sigui interpretat en el pla terrenal (i, per tant, també en el pla personal) o en el pla còsmic. Cal recordar que els Mèdici van protegir les arts i van propiciar l’avenç de l’humanisme en tots els camps.
(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juliol de 2012. La foto de la façana de la vil.la de Poggio a Caiano està presa aquest juny passat)

 

dijous, 26 de juliol de 2012

L'Àngel rilkeà


La figura de l’Àngel és recurrent en la poesia de Rilke. No l’àngel dels infants educats en els anys cinquanta en el nostre país, tot i que aquella figura es podia alliberar del pes del nacionalcatolicisme i créixer espiritualment en nosaltres en la mateixa mesura que maduràvem. L’Àngel rilkeà és una potència que encarna el bell i el terrible (per desconegut) de l’existència, l’obertura al misteri, a l’infinit.
(Imatge de l'Anunciació en un fresc de l'església de Certaldo, lloc on va morir Bocaccio, presa aquest juny passat)

diumenge, 22 de juliol de 2012

El jardiner de Ripoll

El jardiner del monestir de Ripoll treballa aliè al brogit dels turistes i les màquines de fotografiar. Les seves tisores i la seva concentració en la feina són eines eficaces per donar forma al tancat que envolta la font, imatge del centre del Paradís. El jardiner no sap quin dia vindrà el Senyor a passejar-se pel jardí del qual ell té tanta cura. Ningú no ho sap. Mentrestant, el jardiner treballa a consciència, amb el silenci com a oració, amb l'alegria de la feina ben feta.

divendres, 20 de juliol de 2012

Una pàgina

En el seu llibre Fragmentarium, Mircea Eliade recull d'una glossa d'Eugeni d'Ors que aquest, cada dia nou de l'any, sacrificava una pàgina escrita.
Algunes vegades, quan començo un text, encerto el començament i el vaig mantenint. D'altres vegades, i a mesura que avança l'escriptura, queda clar que aquest començament s'ha d'esborrar (sacrificar) sense pena. Cal dir que la paraula sacrifici vol dir fer sagrat. 
Així, l'acte d'eliminar escriptura és tan sagrat com escriure.  

dilluns, 16 de juliol de 2012

La Caiguda


Si tota realitat visible pot ser explicada de moltes maneres –una per a cada percepció-, igualment pot ser explicada diversament tota realitat invisible –una per a cada interpretació-.
Assagem, doncs, una ‘altra’ interpretació per a la Caiguda.
Adam i Eva eren a l’Edèn, inconscients de la seva humanitat divina.
La Caiguda, amb tot el que va comportar per als humans, és una ‘caiguda’ en la consciència.
Hauríem pogut estar sempre inconscients i ser feliços en aquesta inconsciència.
La Caiguda, però, ens dóna la dimensió de la humanitat conscient que podem assolir, aquesta és la nostra llibertat, la humanitat i la divinitat conscients.
La consciència (de la humanitat i de la divinitat ) és un guany, per això cal treballar-la: Guanyaràs el pa amb el suor del teu front, pariràs els fills amb dolor. En la seva literalitat, les paraules diuen el que diuen, però també tenen un significat espiritual.  

dissabte, 14 de juliol de 2012

La gràvida

Aquesta imatge de dona gràvida la vaig veure fa unes setmanes al Palazzo Pitti de Florència, a la seva Galleria Palatina. És obra de Raffaello Sanzio, que la va pintar entre el 1506 i el 1507. Contemplant-la, de seguida vaig tornar a pensar en la poca importància que la pintura ha donat a la representació de les dones embarassades tret d'alguna imatge de Maria en la seva visita a la seva cosina Isabel. I dic tornar a pensar perquè la pintora Violeta Valdor, que s'agrada de pintar dones en aquest estat de gràcia!, en la seva primera exposició va tenir dificultats per trobar antecedents que sustentessin el seu discurs. Així, cada vegada que visito un museu, i no en visito pocs!, penso en la Violeta i faig molta atenció al tema, generalment absent. En aquesta pintura, Raffaello Sanzio va saber copsar la plenitud no només física de la gràvida, sinó també el seu estat psicològic de serena satisfacció per la que s'endevina tan propera maternitat.

divendres, 13 de juliol de 2012

dijous, 12 de juliol de 2012

Novel.la poc convencional


La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica o el retrat als inicis del meu camí literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any 1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica i assaig.
(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)   

dimarts, 10 de juliol de 2012

El primer record

El nostre primer record, diu el professor Martin A. Conway, estudiós de la memòria, és als tres anys i quatre mesos. Abans és difícil recordar res. La meva mare sempre m’explica que quan de molt nena em vaig trencar la cama, la gent venia a la meva habitació de la clínica per escoltar el relat dels fets. Sembla ser que ho explicava amb gran detall, i només comptava tretze mesos! No en tinc memòria. En canvi sí que tinc ‘memòria’ d’un fet molt més antic en el temps i que relaciona un fet i una paraula: posar-se dempeus i pronunciar-la. En el record em ‘veig’ dempeus en el llit de baranes, a la cambra dels meus pares, un diumenge al matí (que era diumenge m’ho ha dit la meva mare). M’he alçat del llit i dic: Papa, així, molt clarament. És la primera paraula que vaig pronunciar. La memòria familiar diu que encara no havia complert els vuit mesos i que vaig començar a parlar molt aviat. El professor Conway diu que ningú no sap si el que recorda va passar de debò (jo més aviat diria de la manera com ho recorda). Pel que fa a mi, només puc dir que aquest record tan antic m’ha acompanyat sempre.
(extret de La capsa verda)
 

dissabte, 7 de juliol de 2012

Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

dijous, 5 de juliol de 2012

La ment


He observat que la ment, una entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura, podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure. Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és, no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig, de la por i també del prejudici.   

dimarts, 3 de juliol de 2012

L'últim regal


La dona seu en el seu silló de vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop. La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor que rebrà del marit.
(El pare i la mare han estat junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)

dilluns, 2 de juliol de 2012

Llum enmig del dol


A la vetlla hauria volgut fer silenci,
deixar espais en blanc,
posar parèntesis –el rés-,
inscriure el dolor entre comes.
Però vaig rebre les visites tan agraïda,
em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.
(27-6-2012)