divendres, 16 de novembre de 2012

La sonata del clar de lluna




És possible que les relacions més equilibrades entre els homes i les dones d’avui i del futur canviïn la forma de viure trasbalsos afectius com ara la mort del marit o de la muller. I és que la viduïtat encara presenta actituds diferenciades que no sé si són instintives, pròpies del gènere, o si són culturals. El temps ho anirà aclarint, ja que la simple observació diu que la majoria de vídues acostumen a ser-ho de manera definitiva i en el cas dels vidus sovint és al contrari. Un exemple: el poeta Paul Éluard, etern enamorat de Gala tot i el divorci de la parella, i desfet per la mort prematura de l’abnegada Nusch, no va trigar gaire a casar-se amb Dominique. El moviment surrealista, tan trencador, no va acabar pas amb el somni de l’harem.
La vídua encara avui és una poderosa figura arquetípica en el marc de la tragèdia existencial que pot ser encarnada en qualsevol moment tant per una dona senzilla, anònima, com per un personatge reconegut com ara va ser el cas de la poeta Melissanthi, protagonista literària del monòleg poètic de Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna (Adesiara).
Conta l’anècdota que l’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Iannis Ritsos, va anar a donar el condol a la poeta Melissanthi (pseudònim literari d’Ivi Koúgia) per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, i davant l’evidència de la solitud, la dona li va dir que l’acompanyaria un tros de carrer. El trajecte finalment va allargar-se fins arribar a la casa de Doukaris. El camí de tornada feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la silueta vestida de dol de Melissanthi va retallar-se amb nitidesa en la lluna plena que en aquell moment s’alçava al firmament. Aquesta imatge impactant que Doukaris va explicar a Ritsos va inspirar aquest bellíssim, intens i líric poema monologat que és La sonata del clar de lluna.
Com assenyala Joan Casas, l’excel.lent traductor d’aquest poema i autor d’un pròleg molt aclaridor que l’acompanya, aquest monòleg ha donat lloc a diverses interpretacions, entre elles que Ritsos, que pertanyia al Partit Comunista, hi va voler mostrar el carreró sense sortida de l’individualisme i de la civilització burgesa… Louis Aragon emparenta aquest monòleg amb els hermètics Lautréamont i Rimbaud. Altres crítics apunten simplement a la creació per part de Ritsos d’una veu que durant el monòleg va explorant les seves possibilitats dramàtiques fins a esgotar-les, posant fi d’aquesta forma a la tensió dramàtica.  
Pot veure’s així, però també de tantes altres maneres. Al meu parer, la genialitat de Ritsos beu de les fonts de la pròpia tragèdia grega que tant ha fertilitzat el nostre imaginari cultural. Seguint aquesta corrent, a La sonata del clar de lluna hi desplega amb gran mestria i imaginació la veu d’un personatge femení que no s’allunya de la figura de la dona que la tradició lliga al cicle lunar, i que en aquesta imatge tan gràfica de la dona de negre retallant-se en el blanc de la lluna agafa un profund sentit simbòlic.
En el cicle menstrual de la dona hi ha la mort de l’òvul pel qual, de manera conscient o inconscient, ella sempre fa un dol. En la figura arquetípica de la dona vídua, doncs, s’hi poden concentrar tants sentiments de pèrdua: el sentiment de buidor per l’espòs mort, la solitud que ho emplena tot, la possibilitat de donar cos a una nova vida mitjançant l’intercanvi amorós. La vídua persevera en la memòria de l’espós, pur acte d’amor ja que no té correspondència. Aquesta memòria es constitueix en una presència no moridora. I justament perquè l’absència del martit mort va esdevenint una presència no moridora, la vídua resulta alliberada del pes i de les seduccions de la carn per sentir les passes del món, si així ho vol. Com he dit més amunt, gairebé sempre ho vol, ja sigui per instint o ja sigui per imperatiu cultural. El tema resta obert.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 de novembre de 2012. A la fotografia la lluna d'agost de 2012 sobre els terrats de Burgo de Osma, Sòria).

    
     



     

    

       

1 comentari:

  1. Excel·lent article, reflexió i exposició d'un tema que viu dins nostre.
    Certament, depenem de realitats imposades pel fet de néixer i que han esdevingut símbols universals i pastura de poetes.
    Abraçada.
    Olga

    ResponElimina