dissabte, 3 de novembre de 2012

Bona mort

Més lentament o més de pressa, tots fem via cap al mateix, escriu Ovidi a Les metamorfosis. És així, però sovint ho oblidem.
En aquests primers dies de novembre en què amb les trobades familiars per menjar castanyes, panellets i moniatos celebrem la festa de Tots Sants i fem memòria dels nostres morts el dia dels Fidels Difunts, el calendari litúrgic ens ofereix una bona ocasió per reflexionar sobre l’única certesa que els humans tenim, la mort, i com a partir de la mort d’algun ésser estimat vivim aquest fet tan inexorable però també tan preciós, ja que segella el recorregut de les nostres vides.
Ho sentim a dir tant en converses de cafè com en converses serioses: molts voldrien morir de cop, sense patir, sense consciència del fet de morir-se i sense comiat, ja que a tants resulta dolorós enfrontar-se a aquesta situació límit difícil d’encarar. Sembla que mai no acabem d’estar preparats per a dir d’una manera definitiva a la gent que estimem paraules plenes de contingut, paraules essencials.
Preservar la consciència fins al final del nostre temps és un privilegi. Ho anem veient amb l’augment dels anys de vida. Gràcies a un cert benestar ambient i als indiscutibles avenços de la ciència, estem, però, cada dia més exposats a patir Alzheimer, o a alguna altra malaltia degenerativa, pròpia de la vellesa, que disminueixi les facultats cognitives. D’aquí ve que quan arriba el moment de creuar el llac Estígia en la barca de Caront, sigui també un privilegi viure amb tota lucidesa la cerimònia del comiat.
Una mort sobtada i insconscient no em sembla que sigui la mort desitjable. Al met parer, una bona mort ha de ser evitant el sofriment innecessari –afortunadament avui en dia les cures pal.liatives permeten el trànsit sense dolor-, amb consciència i amb l’oportunitat de poder acomiadar-nos dels nostres familiars.
Perquè si tenim la sort de poder preparar el darrer comiat, si som conscients de l’oportunitat que la vida encara ens ofereix en aquest moment àlgid, cal pensar quines paraules direm a les persones estimades, ja que aquestes paraules, tan senzilles com transcendents, només podran ser dites per última vegada.
La cerimònia de l’adéu permet agrair la companyia, l’atenció i l’amor dels qui han estat al nostre costat una part important de la nostra existència: marit o muller, fills, néts, parents, amics, companys, cuidadors. Aleshores aquesta hora de l’últim comiat, l’adéu més intensament emotiu que pot existir, es constitueix en un ritual sagrat, en una cerimònia santa a desgrat que molt sovint sigui viscuda en una habitació d’hospital.  
Lligar els fils de l’existència amb un comiat conscient, agraït, amorós, permet nuar el nostre pas pel món amb la vivència d’un últim moment de plenitud humana que li dóna sentit. Si el naixement és un do de la vida, la mort en pot ser un cant. Una mort serena i lúcida és la corona més bella a què pot aspirar tota persona al final del seu trajecte vital.
(article publicat a El 3 de vuit, 2 de novembre de 2012)

 

1 comentari:

  1. Potser ho he respost en un d'quests comentaris, no ho recordo. En unes antigues lletanies demanàvem: de la mort repentina, deslliura'ns, Senyor. Ara, jo demanaria una mort repentina com una gràcia que algñú em pogués concedir.
    OX

    ResponElimina