divendres, 19 d’octubre de 2012

Salut (mental)

Quan alguna persona comet un acte horrible es pensa en bogeria abans que en maldat, diu Enric Arqués, secretari de l’organització Obertament, i esmenta el cas de Breivik, l’assassí noruec. La maldat, ho sabem perfectament almenys des de l’Holocaust i dels Gulags, no és una bogeria, sinó una ceguesa espiritual que impossibilita conduir-se de forma humana, cordial (cordial ve de cor). Aquesta deficiència espiritual és la tesi de fons dels dos relats que integren Tot el que perdem, llibre que acabo de publicar. Les protagonistes no pateixen cap transtorn mental sinó un dèficit de visió interior i d’empatia envers els altres, la qual cosa les fa actuar de manera malèvola, perversa, i amb una gran indiferència envers el sofriment que causen.
La ratlla que divideix la salut de la malaltia mental és tan prima. A vegades es considera malaltia mental allò que simplement és diferència de la majoria, singularitat, personalitat al marge dels motlles establerts de manera convencional, ja que cada època marca els seus cànons de conducta. Sensible a aquests temes i amb interès creixent, acabo de llegir un llibre meravellós sobre experiències de treball en el camp de la salut mental: La creatividad como terapia, de Maite Kirch Ugarte. Aquesta professional experimentada i fundadora de la Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (1981), en el capítol d’agraïments recorda en primer lloc Armand Cardona Torrandell, per tot el que em vas ensenyar –diu- sobre la creació i la vida viscuda de forma creadora. Tots els qui van conèixer el pintor Cardona Torrandell saben que, amb una intel.ligència privilegiada i una sensibilitat fora del comú, aquest artista no va ser una persona adotzenada ni de tracte fàcil.
A propòsit d’aquestes personalitats desconcertants. S’ha parlat molt, i se’n parlarà encara perquè és un misteri per a la ciència, de la relació entre el geni i la follia (a Ramon Llull també li deien lo foll). Va escriure Víctor Hugo: (…) hi ha alguns homes [i dones] misteriosos que no poden ser sinó grans. Ebris d’ensonyament i intuïció, en el seu avenç gairebé inconscient sobre les aigües de l’abim han travessat el llamp estrany d’allò ideal i aquest els ha envaït per sempre. Una suor pàl.lida els cobreix el rostre. L’ànima els surt per tots els porus. Quina ànima? Déu.
És evident que allò que anomenem Déu, no-Déu o algun altre nom, té molts rostres, tants com éssers humans hi ha a l’existència. El tapís de la creació és molt variat. I mentre algunes ànimes respiren Déu per tots els porus, d’altres no en senten cap batec. I és que, en la nostra llibertat, a estones curtes o llargues escollim ésser en la seva llum, en la seva l’ombra o, majoritàriament, en els infinits espais del gris.
(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’octubre de 2012. A la imatge, una pintura de Cardona Torrandell)




2 comentaris:

  1. Bon article, que promourà un debat interessant. Sense anar més lluny, Teresa d'Àvila patia d'asma i els metges de l'època li receptaven estramoni (datura stramonium). És un bronquidilatador, una bellíssima planta de llargues campanes color marfil i verdes castanyes amb punxes flexibles, que a vegades hi ha pels jardins. Però també, compte, és un potent al·lucinogen, a causa de la qual, deia el metge que m'explicava aquests fets, Teresa tenia visions i aravataments de tota mena.

    Debat interessant,a fe...
    Olga X.

    ResponElimina
  2. Hildegarda de Bingen, que finalment ha estat declarada doctora de l'Església!, ja de nena tenia visions i va ser una dona de salut complicada que la deixava en un estat diferent a l'habitual. No obstant això, i aquí comença el debat obert, com dius!, aquest fet no resta importància a la seva obra profètica, visionària. És evident que només les persones amb una sensibilitat extrema poden 'veure' el que la majoria no veu, és fins i tot racional pensar-ho així.

    ResponElimina