diumenge, 23 de setembre de 2012

Catalunya viva


En aquests nous temps que hem començat a viure –després de la manifestació multitudinària de la Diada res no serà el mateix- es faran esforços per confondre –des de dins i des de fora de Catalunya- el procès de superació de les estretors autonòmiques. És humà, però s’ha de veure venir aquest ball de màscares.
La manifestació de la Diada va donar una resposta a una realitat de dependència que es percep com a negativa. És per aquest motiu que una gran civilitat va presidir una manifestació que ha fet història. Ha estat gran portada als mitjans, sobretot en els internacionals.
Ningú no ens va ensarronar: el convenciment de la necessitat d’un acte d’afirmació multitudinari venia de dins de cadascú i havia estat llargament madurat. Ningú no ens ha volgut enganyar amb artimanyes, com s’ha dit per rebaixar l’evidència. Simplement observant la realitat –injusta amb la nostra manera de ser i de fer, fins i tot en democràcia- ens ha anat obrint els ulls. Quan un desperta dóna resposta. És un procès natural en tota persona viva. Viure, en el sentit ple del terme, és sinònim d’evolució, no d’immobilitat. Només la mort ens deixa inerts, cadàvers.
Catalunya, malgrat tantes plantofades històriques, és un poble viu que vol continuar vivint i que sent que se l’asfixia. Per viure s’ha de respirar, és una llei física. En la manifestació de la Diada, a més de la reivindicació d’una part important de la població que vol que Catalunya es constitueixi en estat, hi havia molta èpica. La vida resulta eixorca sense èpica. Madurs i assenyats, però també èpics i entusiastes, molts ens vam manifestar per afirmar una voluntat de ser, de continuar sent. El permís per viure com som ens l’hem de donar nosaltres. Això val per a les persones, però també per als pobles. 
La voluntat mou muntanyes. Les raons per voler la independència (o sigui un estat propi) omplen un sac. És només al fons del sac, ple fins dalt de greuges acumulats, on sura el tema econòmic que, no obstant això, no s’ha de menystenir. Tal com van les coses al món, en els últims temps ens hem fet experts en economia. Per això, malgrat els fantasmes de la por que faran recórrer, sabem que Catalunya és viable. No en va tenim una generació de joves molt ben formats que han fet molts números, que coneixen bé les lleis que ens poden afavorir en les noves conjuntures i que han estudiat a fons les relacions internacionals. Molts d’aquests joves eren a la manifestació: joves catalans de diversos orígens que nodreixen la Catalunya del futur que va començar el dia Onze de Setembre de 2012. 
No hi era tothom, s’ha dit, per minusvalorar el valor social, polític i cultural d’una manifestació espectacular. És evident. Els uns perquè no hi van poder anar, els altres perquè no hi van voler anar. És natural que sigui així, cal comptar sempre amb la pluralitat d’opinions com també cal comptar amb la persistència d’algunes realitats. En el camp de la medicina, així com en el de la psicoanàlisi, s’ensenya que quan un problema no es resol torna a aparèixer, i sovint magnificat. Per això sobta que hi hagi gent sorpresa del que està passant, del fet que molts volguem anar on volem anar. Una transició descafeïnada va deixar el mal anomenat ‘problema català’ sota l’estora. Però Catalunya és una nació històrica i per això es vol estat. Les noves generacions hi tenen tot el dret i els més grans que pensem com ells encara no som morts.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de setembre de 2012)



 

2 comentaris:

  1. Acord total amb els teus raonaments si no és que les 'plantofades' han costat tantes vides. El que la meva capacitat no arriba a admetre és la mentida constant i tan evident amb què 'els de fora' emboliquen Catalunya. Un sol exemple: he sentit per activa i per passiva que 'no hi van anar tots'. Evidentíssim, i aquesta mateixa evidència demostra l'estultícia i mala fe dels que ho diuen.
    Una abraçada. Olga

    ResponElimina
  2. Aquests que diuen que no hi vam anar tots, a la manifestació, no sé per què els fa tanta por un referèndum: si tinguessin raó, el guanyarien de llarg. Saben, però, que el perdran.

    ResponElimina