diumenge, 12 d’agost del 2012

L'última realitat


No acostumo a tornar als llibres escrits, sento un gran pudor. Així, doncs, només hi torno quan, com avui, havia de consultar l’any exacte que vam viatjar a l’Índia. Febrer de 1997 es llegeix al final de La Porta Índia. Aleshores he rellegit el poema L’última realitat, que conclou el llibre. Tot i que podria haver estat escrit d’una altra forma, sens dubte una forma millor, m’ha fet la impressió que no podia haver-lo escrit d’una altra manera:
No l’hem omplert fins al caire, el nostre vas terrenal? Quan el cossiol d’argila se’ns esberli ens adonarem que l’espai interior és el mateix que l’espai exterior. I llavors serem una mateixa cosa.
Hem tornat a casa. I ara sabem què ens vam endur. I què hi vam deixar. La memòria d’una única realitat tan perduda com recobrada.
Amb la mort del pare, aquestes paraules em ressonen tan endins.
(una foto feta a Nova Delhi el febrer de 1997)

3 comentaris:

  1. Quan vas escriure aquest poema, no sabies que el rellegiries després de la mort del teu pare. Però pensar-ho, ara, em fa venir una esgarrifança.

    ResponElimina
  2. No t'ho creuràs, però és ben cert. El mot que he hagut d'escriure per validar el comentari anterior era "sointern".

    ResponElimina
  3. Sincronies, com diu Jung, i valida l'experiència.

    ResponElimina