dilluns, 20 d’agost del 2012

Esperança


Dues notícies aparegudes amb lletra no gaire gran als diaris em criden l’atenció i em deixen amb el cor encogit: nois que es tiren a l’aigua des d’alçades considerables amb poc coixí de mar, i nois que es llancen a les piscines des dels balcons alts dels hotels. Aquests sovint van beguts. Els altres, temeraris i una mica fatxendes, graven les gestes amb els mòbils per després penjar-les a la Xarxa. Alguns es fan malbé el físic, d’altres hi deixen la pell. Tristes heroicitats, doncs.
Medito sobre el que s’amaga darrera aquests fets: buidor i desesperança en aquestes ànimes que no troben el seu lloc al món ni l’estima per ells mateixos. Un nihilisme posat al dia, i sempre esfereïdor. S’imposa, doncs, la sembra de l’esperança en les nostres societats tan malferides i tan desorientades i fer-la créixer en els nostres cors. És medicina urgent.

(Obro un parèntesi vacacional, que ho és a mitges, ja que ens esperen visites de treball a biblioteques i arxius. A la imatge, una vista presa a l'illa d'Elba)

diumenge, 19 d’agost del 2012

Exaltació de la Festa Major


La roda de l’any ens torna en el mateix punt que l’any passat a l’hora de celebrar la Festa Major. Del dret i del revès, i perquè resulti ben lluïda, tots els preparatius ja estan en marxa malgrat les restriccions econòmiques que, a rel de la crisi, hauran de ser substituïdes per més voluntarisme i més imaginació. Èpoques més pobres i més grises hem viscut en el passat i mai no hem deixat d’obrir un parèntesi en el temps quotidià, profà, per inserir-hi el temps sagrat de la celebració de la festa grossa que en dècades anteriors culminava els treballs del camp, les collites.
Ara la celebració de la Festa Major coincideix amb les vacances d’estiu de les nostres societats urbanitzades i potser una mica massa allunyades del ritme tradicional que havia regit la vida dels nostres avantpassats. En efecte: tal com va el món, tan foraviat, podria semblar-nos que ens hem allunyat molt del batec que durant segles i segles ha donat a l’existència humana un sentit transcendent que l’acorda amb el respir del cosmos. I sí, però no del tot. Certament que hem perdut força lligams amb el que ens conforma, la Naturalesa, o la creació manifestant-se en els dies i els seus afanys, ja que la creació cal veure-la sempre en present.
La Festa Major roman en aquest present que sempre torna a temps, la cita mai no falla com no falla el curs de les quatre estacions. La Festa Major brilla en el curs de l’any com una joia preciosa que exalta l’ànim, que dóna ales a l’esperit, que ens omple d’entusiasme (la paraula grega enthusiasmos vol dir ‘tenir en si mateix el buf d’un déu’), no per escapar d’aquest món, dels seus envitricolls, sinó per amollar-nos-hi d’una manera el més creativa possible, virtut que tal com es presenta la nostra realitat històrica necessitarem cultivar més que mai.
Però per a rebre aquest buf de naturalesa espiritual en els nostres cors, per a celebrar la Festa Major interna, ens cal preparar-nos com ens preparem per a la Festa Major externa. Quan jo era un infant, els dies anteriors a la Festa Major es pintava o s’emblanquinava la casa, es feia una neteja general a fons, es refeien els matalassos de llana, es despenjaven les cortines, es rentaven i es tornaven a penjar ben emmidonades. La casa lluïa com lluïen les joies i els vestits nous de les noies i les senyores a l’hora solemne del ball. Les taules allargades per a tants comensals també lluïen amb la vaixella, la cristalleria i la cuberteria bones, tot era poc per a celebrar el temps de maduresa que representa la Festa Major després de la collita.
Res no es recull si res no s’ha sembrat, diu la saviesa popular, i això val tant si parlem de la vida externa com de la vida interna de cadascú. Igualment qui sembra vents recull tempestes… Està ben a la vista el resultat de tanta deshonestat ambient. Amb la neteja a fons que es feia a les envistes de la Festa Major, he sentit a dir que els nostres avantpassats a fi i efecte de treure els mals esperits de casa bastonejaven les parets, feien una gran fressa de bastons perquè s’allunyessin. Ara fem cassolades. Així, doncs, no pensem que som tan lluny de l’instint natural de justícia que vol fer fora les zitzànies que es mengen les collites sense haver-les treballat.
L’estiu és un temps ple de celebracions de la Festa Major, un temps de vacances ben merescudes, un temps de calma, de contemplació i de joia interna i externa abans que la roda del temps i de la feina!, torni a girar. Preparem-nos per celebrar la Festa Major que relliga família i amics al voltant d’una taula, el més semblant a una eucaristia que celebra el que ja sabem però que a vegades oblidem, i que la Festa Major (igual que el Nadal) ens recorda: que tots som fills d’aquells pares mítics, primordials, que la tradició judeocristiana anomena Adam i Eva.
(aricle publicat a l’extra Diari de Sitges, que amb motiu de la Festa Major es publica dins el Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)

dissabte, 18 d’agost del 2012

La misoginia de Lévi-Strauss


No he llegit l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009), i ja procuraré esmenar-ho. Per aquest motiu no tenia coneixement de la seva misoginia. Ho he descobert llegint La mujer y las mitologías, un article de Rof Carballo publicat a l’ABC (les hemeroteques, tant les reals com les virtuals són un tresor!). En les seves Mitologies sembla ser que Lévi-Strauss mai no parla de la Gran Mare personificada en tantes figures mítiques. Escriu Rof Carballo, i tradueixo: “És interessant [veure] que en tot allò que cau sota el seu ganivet, el que sempre “oblida” és el misteri de la feminitat.” Rof Carballo posa de manifest la “misèria espiritual” que representa l’oblit del que el mític món d’allò femení representa en la vida i en la cultura.
(a la imatge, les Tres Gràcies al Museu del Louvre) 

divendres, 17 d’agost del 2012

En memòria de Hermann Hesse


El passat 9 d’agost va fer cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse (1877-1962). Quan fa una colla d’anys llegia les obres completes de Hesse publicades per Aguilar, vaig sentir la necessitat de pouar en la biografia d’aquest gran escriptor contemporani d’altres sants de la meva devoció com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Paul Valéry, Baroja, Azorín, Antonio Machado. En aquell moment vaig tenir l’oportunitat de llegir Conocer Herman Hesse y su obra, de José Mª Carandell, un llibre excel.lent publicat l’any 1977 per Dopesa (Barcanova el va reeditar l’any 1984). Dopesa era una editorial lligada al Grup Mundo, i, com aquest grup empresarial del món de la comunicació, avui desapareguda. Me’l va fer a mans entre d’altres volums d’aquesta col.lecció de biografies significatives, l’escriptor xilè Mauricio Wacquez (1939-2000), que aleshores tenia molt paper a Dopesa.
Vaig devorar en dos dies la petita, però densa biografia de Hesse. Com passa sovint, a la vista de la història personal de Hesse s’anaven aclarint les preocupacions metafísiques que van ocupar el recorregut literari d’aquest home tan irreductible com de sensibilitat extrema. No va ser un nen corrent ni un adolescent corrent. Ho podem endevinar a través de personatges interposats com el protagonista de Demian, una novel.la iniciàtica o de formació, com la majoria de novel.les que Hesse va escriure.
Demian és una destil.lació de la profunda crisis espiritual patida per Hesse fins a dur-lo a una temptativa de suicidi, demostrant, un cop més, que la literatura té molt de salvífic, ja que permet que través de la paraula creativa es produeixi un renèixer de l’ànima, que es pugui començar de nou, que es pugui reescriure la pròpia vida a través de la ficció.
Quantes vegades la literatura no tracta de transcendir de manera figurada el dolor, l’ofuscació i la contradicció inherents a l’existència humana! Demian és la història d’aquest camí que mai no cessa, ja que ens hem de donar a llum a cada instant. Ho diu el mateix Hesse al pròleg del seu llibre: La vida de cada home [i de cada dona, s’entén] és un camí cap a ell mateix, l’esbós d’un sender. Cap home no ha arribat a ser ell mateix d’una manera completa; no obstant això, cadascú aspira a arribar-hi, els uns a cegues, els altres amb més llum, cadascú com pot.
Com en la funció de pensar (d’aquí ve que per a Eugeni d’Ors la filosofia sigui imprescindible en la vida quotidiana), l’escriptura també pot constituir-se en una via d’aclariment, un llum que s’obre camí a les palpentes, sens dubte, però un llum al cap i a la fi. Així, doncs, no és ociós buscar-se i llegir-se en la pròpia escriptura, ja que l’escriptura -una vivència en ella mateixa- és tan capaç de desbrossar el bosc atapeït de malesa, de descobrir-hi camins. Mai no sabem on podem arribar si no ens posem en camí. Tot i que, i torno a les paraules de Hesse, alguns es quedin en granota, en llargandaix o en formiga. D’altres resulten meitat home i meitat peix. Tots tenim en comú els nostres orígens, les nostres mares; però cadascú tendeix a la seva pròpia fita en un intent o en una projecció des de les profunditats d’ell mateix. Així podem entendre’ns els uns als altres; però interpretar-nos només ho podem fer nosaltres mateixos.
És una tasca personal, doncs, estirar la nostra naturalesa primitiva fins a sobreposar-nos a aquest estadi animal. Com a éssers socials tendim al diàleg, l’altre ens fa de mirall, la qual cosa ens permet de conèixer-nos. Però a partir d’aquí, la tasca d’interpretar el que Eugeni d’Ors anomenava la vocació (és a dir: allò que ens permet realitzar-nos en la nostra singularitat), és una tasca personal i intransferible. Un treball de jardiner del propi jardí que demana ser executat sense desmai, ja que per suau i discreta que sigui la pluja, la malesa torna a crèixer.
(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)



    

               

dijous, 16 d’agost del 2012

Ordit afectiu


Dues de les troballes més interessants de la psicologia de Juan Rof Carballo (1905-1994), pioner a Espanya de la medicina psicosomàtica, són: el “cervell intern” o “cervell emocional”, i la configuració de la personalitat a través de “l’ordit afectiu”, és a dir, la nostra relació amb els altres. Així podríem dir a la manera de Shakespeare: Som dialogals o no som. Perquè, com diu el mateix Rof Carballo, “l’home no és mai només un individu.” La individualitat sempre és en relació a l’alteritat, com la part sempre és en relació al tot.
(per aproximar-se a aquests conceptes, recomano la lectura de Neurociencia y afectividad. La psicología de Juan Rof Carballo, de Consuelo Martínez Priego, Erasmus Ediciones, 2012. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

dimarts, 14 d’agost del 2012

Paciència i impaciència


Deia Freud que el significat de les coses que vivim, que veiem o que escoltem, moltes vegades no es revela sinó més tard.
L’espera, l’escolta i la paciència són virtuts sempre, però en aquest cas es revelen tan necessàries com providencials. El femení interior acostuma a ser pacient; per contra, el masculí interior acostuma a ser impacient. D’aquí ve que preguntes com: I això per què? O, això què significa?, la majoria de vegades no puguin ser contestades d’una manera immediata. Les respostes, que acostumen a manifestar-se en visions interiors, vénen amb el temps, si vénen. Així, doncs, sigueu femenins, i ja m’enteneu. Espereu, escolteu i tingueu paciència si d’algun fet de la vostra existència, o d’allò que us interessa saber d’algú pròxim, no en treieu l’entrellat. I és que tant de bé o tant de mal pot fer la foscor com un excès de llum.     

diumenge, 12 d’agost del 2012

L'última realitat


No acostumo a tornar als llibres escrits, sento un gran pudor. Així, doncs, només hi torno quan, com avui, havia de consultar l’any exacte que vam viatjar a l’Índia. Febrer de 1997 es llegeix al final de La Porta Índia. Aleshores he rellegit el poema L’última realitat, que conclou el llibre. Tot i que podria haver estat escrit d’una altra forma, sens dubte una forma millor, m’ha fet la impressió que no podia haver-lo escrit d’una altra manera:
No l’hem omplert fins al caire, el nostre vas terrenal? Quan el cossiol d’argila se’ns esberli ens adonarem que l’espai interior és el mateix que l’espai exterior. I llavors serem una mateixa cosa.
Hem tornat a casa. I ara sabem què ens vam endur. I què hi vam deixar. La memòria d’una única realitat tan perduda com recobrada.
Amb la mort del pare, aquestes paraules em ressonen tan endins.
(una foto feta a Nova Delhi el febrer de 1997)

dissabte, 11 d’agost del 2012

Històries minúscules


A rel de la mort de Josep M. Ainaud de Lasarte, amb qui érem veïns al carrer Provença, molt a prop de la Sagrada Família, he llegit que havia estat un dels joves valents que va col.locar una senyera gegantina a la muntanya de Sant Pere Màrtir amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional, celebrat el maig del 1952 a Barcelona. Aprofitant que hi havia el dictador, es va voler fer un acte catalanista, un acte simbòlic que tingués transcendència, tot i que la bandera només hi fos per una hora, aviat la van treure.
Però dins de la Història hi ha vida minúscula i històries minúscules… D’aquell dia històric la mare m’ha contat moltes vegades que ella volia assistir a la missa multitudinària, però no sabia com fer-ho per no deixar-me sola. Finalment es va quedar que vindria del poble la meva tieta Angeleta. Quan va ser l’hora de marxar, la tieta encara no havia arribat i aleshores es va oferir per tenir cura de mi la veïna del costat de casa. Quan va arribar la tieta sembla ser que li vaig explicar fil per randa que la mare era a la missa del Congrés, però que no m’havia pas deixat sola, que m’havia guardat la senyora Agustina! La tieta Angeleta va quedar molt parada amb tantes explicacions, ja que jo tan sols era una criatura de catorze mesos. Devia haver escoltat molt atentament el que passava al meu voltant, i, com sovint fan els infants, aprenem per simpatia, vaig repetir el que havia sentit a dir.
(extret de la Capsa verda. A la foto, la tieta Angeleta)   

divendres, 10 d’agost del 2012

Correus


A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).
Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.
Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.
Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.
Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.
En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.
Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)

    

    

dijous, 9 d’agost del 2012

Influències

Hi ha llibres que llegeixo a estones. Per exemple: Els records que guien la nostra vida (Pagès editors), del psicòleg i terapeuta Patrick Estrade. Mai no deixo de llegir assaigs d’aquest tipus, em ve de quan estudiava psicologia, una ciència que demana posar-se al dia, cada dia!
Com és habitual, per il.lustrar les seves tesis, Estrade posa exemples extrets de la seva consulta. Un home ha començat una relació afectiva i té por de repetir el mateix error pel qual la seva esposa es va allunyar d’ell. Confessa que té una lleugera tendència al sadisme, no físic, sinó en el tracte. Com acostuma, Estrade li fa exposar els tres primers records de la seva infantesa. L’ordre apareix d’aquesta manera: es baralla amb el seu germà més petit, el pare sempre li porta cotxes de joguina per a la seva col.lecció, la minyona li dóna menjar. La mare no apareix. Quan Estrade li pregunta per la mare, el pacient diu que la mare sempre es queixava, no feia res i el pare havia llogat una minyona. La mare l'avorreix; en canvi, sembla que té preferència pel germà, al qual convida a dinar moltes vegades i a ell no. Això li fa mal i li provoca ressentiment encara que no n’és conscient, és clar… Patrick Estrade conclou: el pacient haurà d’aprendre a mirar les dones sota un altre prisma, no en relació amb la mare. La conducta per la qual ha arribat a la consulta li dóna un sentiment de superioritat destinat a vèncer el menyspreu que li sembla rebre, però haurà de modificar el seu comportament si no vol repetir una relació fallida. 
Les relacions que establim d’infants amb el que se’n diu nucli base, en alguns casos influeixen molt en la vida adulta. 

dimarts, 7 d’agost del 2012

Veure dibuixar escriure


“Hi ha una diferència immensa entre veure una cosa sense el llapis a la mà i veure-la en dibuixar-la”, escriu Paul Valéry, i ho tradueixo, al seu assaig-biografia Degas danza dibujo (Nortesur). Crec que podria aplicar-se la mateixa reflexió respecte de l’escriptura. A mesura que s’escriu es va aclarint l’objecte d’atenció de l’escriptura, o allò que l’ha inspirada. 

dilluns, 6 d’agost del 2012

Koyama i Cadaqués


Seguint una crida imperiosa (aquella ordre interior que encamina vers un destí tan incert com cert), un aleshores jove Shigeyoshi Koyama (1940) va sortir d’Osaka, la seva ciutat natal, per anar a Tokio amb l’anhel de convertir-se en pintor. Cinc anys després, l’any 1970, va viatjar a París. L’ofici el va anar aprenent pel camí; un camí que finalment el va dur a travessar els Pirineus i a viure un estiu al poble empordanès de Vilajuïga. El pintor encara recorda aquells dies de sol ardent, les excursions a Sant Pere de Rodes, la contemplació de la terra vermella i l’amplitud dels cels blaus, escombrats per la tramuntana. Un dia d’octubre va fer autoestop, deixant-se portar per l’atzar. El va agafar un cotxe amb matrícula suissa que el va dur a Cadaqués. Quan el pintor Koyama va veure el poble per primera vegada va sentir una emoció molt intensa, un deliri frenètic, confessa ell mateix. Interiorment va dir-se: “És aquí”. Senzillament havia trobat el seu lloc. Des d’aleshores pinta i ha fet de Cadaqués casa seva.
Cadaqués s’imposa en la majoria de pintures que tenen com a motiu Cadaqués. No és el cas de la pintura de Koyama. Sense deixar de ser Cadaqués, el poble i el paisatge que apareix als olis de Koyama tenen la personalitat espiritual de Koyama, la seva peculiar visió del dibuix estructurat i de formes estilitzades, del color sempre mat i de tons lunars, i de les perspectives superposades en diversos plans.
Explica Koyama que la pintura a l’oli no era tradicional al Japó. Va introduir-se a l’era Meiji (1868-1912). Els pintors més moderns de l’època van adoptar-la, però tot i la influència europea que van rebre mai no van tractar la tècnica de la llum i l’ombra. En la pintura tradicional japonesa no existeix. La manera de pintar a l’oli japonesa va rebre el nom de yôga, que s’aparta del nihonga, la pintura tradicional.
Cal situar la pintura de Koyama en la nova tradició japonesa, en el yôga. En els seus olis no hi ha ombres. Però també cal situar l’art pictòric de Koyama en la tradició occidental que tampoc no les té en compte en el seu discurs estètic, allunyant-se de la invenció de la perspectiva visual en l’art duta a terme pel florentí Paolo Uccello (1397-1475).  
En l’exposició de Koyama que aquests dies es pot visitar a la seva galeria habitual a Cadaqués, la reconeguda Galeria Patrick J. Domken, Cadaqués i el seu paisatge són darrere la sintètica silueta d’unes oliveres pintades en primer pla. El seu color verd platejat harmonitza amb el mar sempre mercurial, el cel mat i sense núvols, les blanques i perfilades cases. Contràriament al que es pugui pensar, els colors freds i mats de Koyama traslladen a l’espectador un profund sentiment de calidesa, d’ordre interior i d’un cert misteri. Així, en el Cadaqués pintat per Koyama desapareix la imatge típica de la població per constituir-se en subjecte de contemplació espiritual.
En l’art a vegades hi ha camins d’anada i de tornada que es troben. Hi va haver un temps en què el japonisme va tenir molt de predicament a Catalunya, l’art japonès va influir molts artistes catalans, sobretot en l’època modernista. Hi va contribuir l’obra d’Hokusai, que seguint l’estètica dels gravats ukiyo-e presenta una gamma de colors plans i argentats que, no obstant això, desprenen càlides sensacions. L’art estilitzat, però de formes plenes del pintor Koyama podria enquadrar-se en l’estètica noucentista que tant va estimar l’haiku, art poètic japonès que revela amb una expressivitat tan nua com corprenedora l’instant etern que hi ha en cada cosa. A través de la pintura de Koyama, i a manera d’haiku, el paisatge de formes sòbries de Cadaqués adquireix una rica vida emotiva en l’espectador que, amarat per aquest afecte, s’hi vincula interiorment.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 3 d’agost de 2012)



diumenge, 5 d’agost del 2012

Pour Fenosa son père Paul Éluard


Ahir, cap al tard, vam fer la visita ritual al Vendrell per veure l’exposició que ja fa deu anys organitza la Fundació Fenosa. Exposicions singularíssimes que aquest any posa de relleu l’amistat entre el poeta Paul Éluard i Apel.les Fenosa, al qual anomenava fill. Pour Fenosa son père Paul Éluard desplega un gavadal de documentació, escrita i plàstica, que ha d’interessar tant els estimadors de la poesia com els de les belles arts. L’amistat entre el matrimoni Fenosa i els Éluard va tenir continuïtat després de la mort del poeta com testimonien unes fotografies de l’any 1963 preses a la casa del Vendrell, on es veu Apel.les Fenosa i Cécile Éluard, filla del poeta i d’Helena Diakonova, que a partir de 1929 es convertiria en Gal.la Dalí.
(a la imatge una escultura de Fenosa al jardí de la seva Fundació)

dissabte, 4 d’agost del 2012

Una mica més

Som en una època de grans fatics que a vegades ens produeixen un gran cansament. Amb el bon propòsit de donar ànims, una amiga envia de manera col.lectiva una frase de Teresa de Calcuta que ella va aplicar, i de quina manera: “Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha al teu interior.”
“Quan arribis al final, torna a començar”, em deia el meu pare quan jo em queixava d’alguna fatiga. El pare m’estimava, però no em planyia. Deia que mai no se’ns demana res que no poguem fer. Al final el pare tenia raó: sempre m’acabava superant.
(Foto de l'escala del Palazzo Viti (Volterra), on es va rodar Il Gattopardo. La vaig prendre el 20 de juny de 2012)

dijous, 2 d’agost del 2012

Nena i ocell

Vaig regalar a la meva néta, que acaba de fer 10 mesos, un ocell inspirat en les joguines antigues, d'aquelles que els dónes corda i picotegen, com és el cas. És una joguina modesta i potser una mica de museu de la joguina, però la vaig triar perquè m'agraden tant els ocells, les seves formes i colors. També m'agraden els ocells perquè tenem ales, volen... Imatge de l'instint de la llibertat humana i la seva elevació, són també una imatge de l'ànima.
(a la fotografia la Carla amb l'ocell, 29 de juliol de 2012)