dimecres, 13 de juny de 2012

La temptació de vol


La temptació de vol (Pagès editors) és el títol amb què l’escriptora lleidetana Rosa Fabregat ha volgut presentar la seva Obra poètica II (1994-2011). Aquest títol es correspon també al poemari inèdit escrit entre els anys 2009-2011, i que s’inclou en aquest conjunt que dóna una visió, concreta i panoràmica alhora, d’una poètica on art i ciència conviuen en perfecte equilibri, com destaca en el seu pròleg il.luminador, Carme Vidal Huguet.
Podria pensar-se que aquest poemari vol concloure una obra poètica, tal com des de l’atalaia actual sembla que és el desig de l’autora, ja que en un dels poemes de La temptació de vol es pregunta: Viure o escriure? Però a aquesta lectora li ha fet l’efecte de trobar-se davant d’un llibre obert quan en el mateix poema ha llegit: Quan entra l’alba/ amb les mil crides del despertar…I és que el despertar al coneixement de la realitat en els humans espiritualment inquiets, i Rosa Fabregat ho és, sempre és un procès obert, així com sempre hi ha la temptació de vol. No hi ha edat per al creixement espiritual ni per al vol de l’ànima.
Mentre llegia La temptació de vol de Fabregat, em venia a la memòria un llibret preciós: L’assemblea dels ocells, l’autor del qual és Farid Attar, un poeta sufí del segle XIII nascut a Pèrsia. Els estudiosos de la poesia oriental parlen d’aquest llibre, on diverses espècies d’ocells són protagonistes, com d’un poema filosòfico-religiós.
Cal tenir present que l’ocell és una figura de l’ànima. I és desig de l’ànima emprendre el vol. A l’inici de L’assemblea dels ocells, es diu que els ocells tenien por d’enfrontar-se a un camí del qual no es veia el final i que feia tant de vent que els podia impedir el vol. Però la Puput, que és qui porta la veu cantant en tot el poema, de seguida anima els altres ocells, tot i que els adverteix que el camí espiritual no és per a tothom, però que el conreu de l’amor els donarà la fortalesa necessària per avançar i resistir els embats del vent.
Vet aquí el secret: l’amor, l’energia poderosa que, com deia el Dant, mou el sol i les estrelles. I mou Rosa Fabregat a viure i a escriure: Malgrat tot, la vida és llarga/ i les possibilitats infinites,/ en el complex entramat/ de les lleis de la combinàtoria.
L’amor és el fil d’or que creua no només l’espai del recull La temptació de vol de Rosa Fabregat, sinó tota la seva obra poètica sencera. En aquest llibre podem llegir-ne la segona part tot esperant la reedició, l’any vinent amb motiu dels seus 80 anys, d’Ancorada en la boira (1953-1993).
L’or producte de l’amor és el resultat de l’alquímia de viure i escriure, per emprar la mateixa metàfora que l’autora. Si bé l’or cal anar-lo a buscar a la mina (treballant-lo en la terra interior), és l’impuls de l’amor que estira les ànimes cap amunt. Des de la més remota antiguitat que els ocells són símbol de l’espiritualització de la vida. I els ocells, criatures alades, amb el seu instint de vol representen els estats més evolucionats de l’ésser humà. No descobreixo a ningú que conegui l’obra de Rosa Fabregat com aquesta evolució s’ha anat plasmant en el seu treball literari, que, estic d’acord amb Carme Vidal, més que desconegut és mal conegut. D’aquí ve que sigui una bona notícia la publicació de La temptació de vol. Obra poètica II, que juntament amb l’anterior recull, Ancorada en la boira (de propera reedició com s’ha dit més amunt), dóna testimoni d’un discurs eticomoral de signe obert i del despertar a la consciència dels mons múltiples, ja que, si ens hi obrim, podem viure en diversos plans existencials. I és llavors que poden experimentar, com fa la poeta, les arrels com arbres. O el que és el mateix: el cel a la terra, com també volia Joan Maragall, a qui Rosa Fabregat homenatja en el seu darrer (per ara) llibre de poemes.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juny de 2012)


     

1 comentari:

  1. Ingràvid el poema
    l'efimer pardal
    a la barana d'un balcó
    d'un vuité pis.
    Picoteja la molla
    i escriu aquest vers.

    . . .

    Aquests poemes
    són com la flor silvestre.
    Néix, lliura la corol·la al sol,
    es marceix...

    I torna a nèixer.

    Admirables Rosa i Teresa.

    ResponElimina