dissabte, 16 de juny de 2012

Aigües turbulentes


Per al gran escriptor japonès de la era Meiji, Mori Ogai, la jove escriptora Ichiyo Higuchi (morta tan prematurament de tuberculosi als 24 anys) era una dona de geni excepcional fins al punt d’escriure que se’n sentia un adorador. Segons Ogai, Higuchi tenia un autèntic sentit de la poesia, qualitat sempre molt valorada en les lletres clàssiques japoneses.
La seva novel.la curta Aigües turbulentes, que encapçala la publicació de cinc narracions més en el conjunt del volum titulat Aguas turbulentas (Erasmus), és una mostra excel.lent d’aquest altíssim sentit de la poesia en un text escrit en prosa.
Ichiyo Higuchi (1872-1906), procedent d’una antiga família de samurais, a partir dels 14 anys va rebre una bona educació clàssica a l’escola de poesia Haginoya, tot i que només va poder cursar estudis durant tres anys. En poc temps de diferència van morir el seu germà i el seu pare i ella va haver de fer-se càrrec, treballant en diversos oficis, de la seva mare i una germana. Higuchi va escriure milers de poemes, un diari i al voltant de quinze narracions que respiren una mateixa calidesa poètica.
A l’Extrem Orient, amb una aura de misteri i sota la influència de la filosofia zen, l’estètica japonesa apareix amb una bellesa continguda en unes formes estilitzades, ingràvides, d’una poesia afuada, sublim. Però sota aquest món de bellesa paisatgística, floral i d’atmosferes lunars, les aigües de la vida en la seva expressió dels sentiments fan la seva remor, tot i que se’n contingui el dolor, el plor, i només es deixi traslluir la melanconia.
No obstant això, en les seves narracions Ichiyo Higuchi fa un pas més enllà. I tot i tractar els clàssics temes de la literatura japonesa (com ara els conflictes entre les classes socials, o l’artifici en les relacions producte d’unes normes molt encotilladores), Higuchi trasllada als seus escrits els sentiments dels seus protagonistes, generalment dones enfront d’un món de formes aparentment gràcils (femenines?), però amb el domini ferri d’una cultura patriarcal.
En aquestes narracions d’Ichigo Higuchi, escrites en plena era Meiji i ben representatives de l’època que es va estendre entre 1868-1912, sembla que respirin també els aires del romanticisme europeu. Així, un lector d’aquí pot trobar alguns llaços de concordança en la història que s’explica a Nigorie (Aigües turbulentes), de Ichigo Higuchi, i alguns dels versos cantats que integren Das Lied von der erde (El cant de la terra), del músic jueu de parla alemanya, Gustav Mahler.
En el capítol final d’Aigües turbulentes, en una sòbria i delicada descripció, es veu com dos taüts surten de les cotxeres de casa Kikunoi. L’un va damunt un palanquí, l’altre només és un embalum a les espatlles de dos homes. El taüt-embalum correspon a Oriki, una geisha molt bella, però molt desgraciada. L’altre taüt correspon a Yuki Tomonosuke, un ric home que venia futons. Només la mort estil Romeu i Julieta els ha posat de costat. En vida, impossible. Entre la gent, la història té diverses versions, i al lector també li queden dubtes, ja que l’escriptora Higuchi tanca el relat amb la imatge d’un llum que de tant en tant es veu sobre el temple de la petita muntanya que presideix el poble. Llum que figura una ànima en pena que vagareja per un món de gust amarg.
En El cant de la terra de Mahler, després de les primaveres triomfants i dels vins de l’estiu que embriaguen, arriba l’hora del comiat, l’hora de la mort. En aquest moment, una veu s’exclama: “No m’ha estat mai propícia la sort en aquest món!” Mentrestant, la terra camina cap a l’hivern, les últimes flors es van esblaimant, les llunyanies blavegen i el món s’adorm. I és que tot és tan efímer. Només l’amor sembla perdurar, quan hi és.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 de juny de 2012)
(Estimats bloggers: obro un parèntesi vacacional. Fins a la tornada a finals de mes!)


1 comentari: