diumenge, 15 d’abril de 2012

Inclassificable Odilon Redon

L’any 1894, en plena maduresa personal i artística, Odilon Redon (Burdeus, 1840 – París, 1916) va escriure a Edmond Picard respecte de les opinions sobre la seva obra: Cada ploma vol convertir-me a la seva fe. S’equivoquen en suposar-me objectius determinats. Jo no faig més que art.
En efecte: Odilon Redon, que va ser un creador vocacional i integral, encara resulta un artista de difícil classificació. Les seves obres, plenes de referents mítics i culturals, i d’imatges que poden tenir diverses interpretacions simbòliques, esdevenen intemporals. Atret per la potència del seu propi món oníric i imaginatiu, el seu treball encara constitueix un misteri pels historiadors de l’art, tot i que ja estan acostumats a la lectura de l’art surrealista. Odilon en va ser un precursor. D’aquí ve que, vistes avui, les seves creacions puguin considerar-se clàssiques i d’una gran modernitat al mateix temps. Qui aquests dies viatgi a Madrid i vulgui fer un recorregut per les grans exposicions (les obres provinents de L’Hermitage encara són al Museu d’El Prado, s’ha prorrogat la seva estada) podrà comprovar-ho en l’esplèndida mostra d’Odilon que es pot veure a la Fundació Mapfre.
Odilon Redon, que va reflexionar molt sobre art, va escriure: L’artista arriba a la vida per una misteriosa necessitat. És un accident. Ningú no l’espera. Neix nu sobre la palla sense que una mare li hagi preparat els bolquers. I en el moment en què, jove o vell, lliuri la rara flor de l’originalitat –que és i ha de ser única-, el perfum d’aquesta flor desconeguda turmentarà la ment de la gent i farà que s’aparti tothom. D’aquí l’aïllament fatal, i a vegades tan tràgic, de l’artista…
L’artista és un ésser incòmode fins i tot per a ell mateix fins que no resol l’enigma existencial de perquè ha nascut en un món en el qual no se’l demana, i més aviat inquieta, ja que se situa en terrenys desconeguts o, pitjor, inútils. L’art, va dir Oscar Wilde, és perfectament inútil. Tot i que necessari, va afirmar Redon.
Tot contemplant les obres més significatives metafísicament parlant de Redon, a l’espectadora de l’exposició no l’assaltava pas el dubte de la necessitat de l’art, que considera primordial com el pa i l’aigua. És clar que ella mateixa també ho és, una mica artista (l’escriptura és un art): pertany a aquesta raça de desventurats que no són feliços fins que no troben la manera de realitzar una obra en la mesura dels seus talents exercitats a base d’inspiració i de la voluntat de trobar una forma que reflecteixi a l’exterior el món interior que l’agermana amb la humanitat.
Tota pintura es llegeix com un signe. I certs signes, com aquests de Redon, es comuniquen a través d’una intimitat volguda. Són signes que parlen directament a l’ànima, que van al seu centre. Una obra d’art no només és forma sinó una veu que parla del més profund de l’existència. L’art, com la religió, ens connecta amb l’inefable, com es posa de manifest en tantes de les obres de Redon.
(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2012. A la imatge, Ophelia, d'Odilon Redon, 1910)

1 comentari:

  1. D'Odilon Redon hi ha una magnífica -i gran- pintura que es diu La Primavera, al Museu Pushkin, de Moscou, que ja em va moure a escriure'n un poema mentre la contemplava, per tot el que suggereix. Els russos tenen diria jo gairebé més impressionistes que París.
    Molt bé per haver-lo recordat, Teresa.

    ResponElimina