“El temps em passa de presa”,
sento dir sovint, i més a la gent de la meva edat. A mi em passen els dies,
però no de presa. El temps, doncs, no és el que marca el rellotge ni el
calendari, sinó que és una experiència subjectiva. Si em situo al temps de fora,
potser sí que veig com corren els dies. Els dies corren, però jo no, el meu
temps, el temps interior, em passa bastant a poc a poc, i a vegades s’atura i
tot. On sóc en aquest moment és difícil de dir, ja que sóc al món, em reconeixo
en el món, però alhora sóc en un altre món no subjecte al temps ni a la
gravetat, un temps que em permet sentir-me intensament i alhora tan ingràvida,
sense el pes del temps…
M'encanta aquest apunt, és precisament el que penso. El temps passa de pressa quan prens distància, el "meu temps" passa molt a poc a poc.
ResponEliminaÉs talment com dius. Encara no entenc, ara que m'hi preocupo, a veure com pot ser que els dies passin ràpids i les hores no. I és que, a banda de la radioactivitat que impera en aquestes terres, dec viure també la relativitat.
ResponEliminaLlegint això no em queda altra que felicitar-te de veres. No et dic que tens una gran sort, perquè aquestes coses han de treballar-se. El temps és relatiu, va dir Einsteien. I és subjectiu,com demostren experiències com la teva.
ResponElimina