dissabte, 14 d’abril de 2012

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

4 comentaris:

  1. No creus que el plor a vegades ens porta de la foscor a la claror?

    ResponElimina
  2. Sí, Mariàngela, les llàgrimes també fan els ulls nets.

    ResponElimina
  3. Qui et fa plorar... sempre? malament, hi estic d'acord ni de petits ni de grans.
    Educar vol dir cenyir, sí, però també reforçar bones conductes, per tant també fer riure (per utilitzar el contrari de plorar.
    La gràcia com sempre és l'equilibri.

    ResponElimina
  4. Viure vol dir eludir el tòpic "aquest món és una vall de llàgrimes", tot i ser una veritat com un temple dels grans.
    Aquest tòpic-veritat ens envolta i penetra sempre i, a vegades, en somatitzar-se, ens fa sentir malalts.
    No ets vella, Teresa, però sí molt sensible. La calma és bona i no sempre és possible, però una bona medicació, sí. ¡Endavant!

    ResponElimina