Massa trista, em veig, per estar enamorada. Patia. Aleshores ja patia molt. L’amor no sempre porta alegria, serenitat. Trobo aquesta fotografia entre vells papers, cartes, algun poema escrit llavors. Està feta davant del monestir de Pedralbes, un lloc on anàvem sovint. S’hi estava bé, era tranquil, hi havia silenci. Parlàvem durant hores. Sempre vam tenir coses a dir-nos, coses profundes. Potser massa, en gent tan jove. Calculo que devia tenir 19 anys quan em va fer aquest retrat. Porto un abric negre que recordo molt bonic, aquí no es veu. Tot és història. Però encara tan viva, tot i que ja no em fa mal. El temps és una benedicció.
(extret de La capsa verda)
El pas del temps és terapèutic.
ResponElimina¿Tristesa d'amor? Sembles una artista italiana dirigida per Valerio Zurlini, aquella malenconia de fons que els anys no fan oblidar.
ResponEliminaEl temps apaivaga, és cert, però l'extensió guaridora que hi atribuim es reduiria en un no-res si l'objecte es fes de nou visible.
Bellesa i bondat.
ResponEliminaTal com ara.
Però, a vegades, torna aquella tristesa, perquè s'acosta un aniversari, perquè trobem una fotografia, perquè la busquem...Tot hi és, allà, dins de la capsa verda.
ResponElimina