dimarts, 28 de febrer del 2012

La taula del menjador

Encara veig aquella taula de menjador quadrada, estil anys quaranta-cinquanta: fusta fosca i envernissada, i a sobre un vidre protector. Damunt la taula hi havia un tapet fet de ganxet per la iaia Teresa i un cistell de vidre de Murano, o una bona imitació. La mare hi posava fruites o flors, segons el temps. Al voltant de la taula, quatre cadires a joc i dues més repenjades a la paret. Al fons del menjador hi havia un buffet amb mirall que contenia la vaixella i molts calaixos amb altres andròmines, com ara la col.lecció de programes de cinema del meu germà, o l’àlbum de fotos familiar, o la pila d’exemplars de l’Azuzena, aquells quadernets amb il.lustracions, sovint de la Maria Pascual, que tant m’agradaven de nena. Damunt del buffet hi havia diversos bibelots que van anar canviant amb els anys.
També aquests mobles de menjador van desaparèixer un dia i van ser substituits per un menjador estil anglès, de fusta més bona. Ara parlo, però, de l’habitàció pròpia que vaig tenir per treballar en els meus anys joves: el menjador de la casa dels meus pares, i a la vista de tothom. En aquesta taula de menjador sempre hi vaig fer els deures escolars i els centenars de dibuixos que em portarien a ingressar, tan jove i per vocació, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. En aquesta mateixa taula de menjador vaig fer els treballs de l’Escola, que a vegades eren grans i de complicada execució. Això em feia patir molt de cara al resultat, ja que en depenia la nota. Naturalment havia de treure i posar les coses quan arribava l’hora de dinar o sopar. En aquesta taula de potes tornejades que vés a saber on para, van realitzar-se les nadales –una per una- que vaig començar a fer cap als dotze anys. Des de llavors no hi ha hagut interrupció. I en aquesta habitació pròpia van escriure’s tants dels poemes primerencs, i tantes cartes als amics, sempre intentant abstreure’m de l’entorn invasiu per força: el menjador no té portes i es troba al mig de la casa. En aquest espai-intempèrie hi havia, però, una taula… de salvació.
(text extret de La capsa verda. La fotografia està feta en una cel.la d'Escaladei)       

2 comentaris:

  1. Magnífic comentari, pel contingut tan precís i tendre i per la intenció de l'escrit.
    M'has fet recordar que, fa uns quants anys, una escriptora catalana deia que havia de demanar permís a la família per escriure en un raconet de la taula del menjador, però ja gran, no pas de nena...
    Quan ja havíem conquerit l'espai propi, les dones ens vam trobar que ens faltava el temps. Potser ara ja tenim temps i tot, però la majoria d'obra l'hem feta quan les condicions eren més difícils per a nosaltres.
    Olga

    ResponElimina
  2. Jo també vaig estudiar quasi tot el que vaig estudiar a la taula del menjador de la casa dels meus pares. Sóc filla única, però sé segur que, si hagués estat nen o hagués tingut un germà mascle, també hauria estudiat tot el que hagués volgut estudiar a la taula del menjador de la casa dels meus pares. Devem ser una bona colla els de la generació de la taula del menjador. I no ens ha pas anat tan malament. M'agrada la capsa verda.

    ResponElimina