dimecres, 29 de febrer del 2012

La ment de Gaia


Gaia, la Terra, és un ésser viu que segueix el seu procès. Gaia sempre ha estat intel.ligent, entesa aquesta intel.ligència com la capacitat d’adaptar-se de la forma més harmoniosa a l’esdevenir de l’Univers. Gaia, la Terra, no està sola a l’Univers. I nosaltres formem part de la biosfera de la Terra, i també de la seva noosfera, paraula que s’ha posat de moda per definir la ment de la Terra, la seva consciència. És evident que si la Terra s’adapta als canvis que ara mateix s’estan produint en el sol, la nostra estrella, nosaltres també ens hem d’adaptar. Ens adonem d’aquests moviments, però fa la impressió que ens hi resistim perquè no escoltem de debò el pàlpit de la Terra.

dimarts, 28 de febrer del 2012

La taula del menjador

Encara veig aquella taula de menjador quadrada, estil anys quaranta-cinquanta: fusta fosca i envernissada, i a sobre un vidre protector. Damunt la taula hi havia un tapet fet de ganxet per la iaia Teresa i un cistell de vidre de Murano, o una bona imitació. La mare hi posava fruites o flors, segons el temps. Al voltant de la taula, quatre cadires a joc i dues més repenjades a la paret. Al fons del menjador hi havia un buffet amb mirall que contenia la vaixella i molts calaixos amb altres andròmines, com ara la col.lecció de programes de cinema del meu germà, o l’àlbum de fotos familiar, o la pila d’exemplars de l’Azuzena, aquells quadernets amb il.lustracions, sovint de la Maria Pascual, que tant m’agradaven de nena. Damunt del buffet hi havia diversos bibelots que van anar canviant amb els anys.
També aquests mobles de menjador van desaparèixer un dia i van ser substituits per un menjador estil anglès, de fusta més bona. Ara parlo, però, de l’habitàció pròpia que vaig tenir per treballar en els meus anys joves: el menjador de la casa dels meus pares, i a la vista de tothom. En aquesta taula de menjador sempre hi vaig fer els deures escolars i els centenars de dibuixos que em portarien a ingressar, tan jove i per vocació, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. En aquesta mateixa taula de menjador vaig fer els treballs de l’Escola, que a vegades eren grans i de complicada execució. Això em feia patir molt de cara al resultat, ja que en depenia la nota. Naturalment havia de treure i posar les coses quan arribava l’hora de dinar o sopar. En aquesta taula de potes tornejades que vés a saber on para, van realitzar-se les nadales –una per una- que vaig començar a fer cap als dotze anys. Des de llavors no hi ha hagut interrupció. I en aquesta habitació pròpia van escriure’s tants dels poemes primerencs, i tantes cartes als amics, sempre intentant abstreure’m de l’entorn invasiu per força: el menjador no té portes i es troba al mig de la casa. En aquest espai-intempèrie hi havia, però, una taula… de salvació.
(text extret de La capsa verda. La fotografia està feta en una cel.la d'Escaladei)       

dilluns, 27 de febrer del 2012

La cançó de l'univers

A vegades tenim la sensació de perdre el ritme, i a aquesta sensació se li agermana un sentiment de que alguna cosa no fem bé, com si desafinéssim. La música de les esferes deu ser això: pura harmonia. Per aquest motiu quan ens sentim feliços sentim que no perdem el pas, que estem en sincronia amb la cançó de l’univers.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Szymborska i els poetes

Es diu que l’art de la poesia prové dels déus. Però en un món on els déus són a l’ocàs i Déu ha mort, es consideren els poetes ben inútils. Inútil per a tants és allò que no dóna de menjar, i és evident que la poesia no pot ser la professió de ningú, tot i que demana talents extraordinaris. D’aquí ve que els poemes s’hagin de conrear a les catacumbes. O en aquell terreny que jo en dic vida paral.lela perquè no està subjecta al mercat, la qual cosa no significa que la poesia no tingui un valor, o molts valors. 
Els poetes conscients d’un mester a aquestes hores gairebé clandestí i contestatari amb l’ambient materialista i estimador de l’aparença, coneixen aquesta desconsideració. Però perseveren, sostenen la torxa. En tota circumstància, per més negativa que sigui, cal deixar una escletxa oberta a l’esperança. Perquè hi ha una minoria, si bé és com un pessic de sorra en una gran platja, que aprecia l’or amagat de la paraula poètica.
Cal preguntar-se si aquest menysteniment s’esdevé a tot arreu, i no. Hi ha cultures que respiren d’una altra manera, àmbits culturals que comprenen que la poesia neix de la necessitat de manifestació del transcendent, del desig, humaníssim, d’impregnar d’espiritualitat qualsevol acte quotidià perquè no hi ha res, en la vida humana, que no se’n pugui considerar. Altrament poetes com Wislawa Szymborska, una dona discreta casada amb el també poeta Kornel Filipowicz a qui va dedicar el poemari Un gat en un pis buit quan va morir l’any 1990, no hauria arribat a ser premi Nobel de Literatura 1996.
Algú devia fixar-se en els poemes despullats de Wislawa Szymborska, poemes essencials que van al cor de les coses. Algú devia fixar-se en l’estilització verbal d’uns poemes que, no obstant això, revelen el més profund de l’existència. Algú que no es va deixar enganyar per la retòrica present en poetes de jocs artificials i que va veure en Szymborska l’impuls vital de poetitzar el remeiable i l’irremeiable de l’existència humana.
No és pas aquest un camí fàcil perquè la poesia no ho és per molt que hi hagi qui només vegi una dotzena de ratlles en un full gairebé en blanc. La poesia es manifesta en/i des de l’àmbit del germinal de la vida. És per aquest motiu que no mou soroll, que s’esdevé en el treball silenciós, com el de les llavors sota terra: la poesia treballa com un miner en les fondàries de la paraula. Aquesta paraula no s’esdevé en el temps lineal sinó en el temps còsmic, en el temps que va més enllà de la carn i la sang sense deixar de ser carn i sang.
Wislawa Szymborska, que va morir el dia 1 de febrer passat (al seu enterrament hi van anar a prop de 10.000 persones), era una poeta de paraula tendra perquè es posava les coses a la vora del cor. A Szymborska, que estimava el racó que havia triat per viure a la ciutat de Cracòvia i escrivia articles a la premsa a la seva columna  Lectures no obligatòries, la saviesa li venia de la seva particular filosofia de la vida i de l’observació de les coses, però, sobretot, de saber-les estimar. Tots els meus poemes neixen de l’amor –diu la poeta. La creació poètica en el fons és una forma d’amor envers el món. Aquesta contemplació pura i amorosa de la realitat la va portar a fer una poesia en la qual es pot veure la grandesa de la creació en un gra de sorra, com també ja va dir William Blake. No sembla inútil, doncs, aquesta poesia que acompanya com un bon te en els difícils capvespres de la vida, que cus bells vestits per als moments de dol, que crea mots guaridors per recordar aquells a qui hem estimat. Música callada que omple de sons lluminosos tantes nits obscures. Gràcies, Wislawa.
(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2012)



    

dijous, 23 de febrer del 2012

Alquímia

L’or es cou lentament,
en el silenci del cos.
La metzina lateral és la cura exacta
per al mal imprecís
que cerca l’ànima sense tocar-la.
Terra guanyada al cel de la voluntat
de ser beneïda
amb una nova estructura.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Noces alquímiques

Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.
Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior. 
(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)    

dilluns, 20 de febrer del 2012

La sort i l'atzar

Tic-tac,
el diapasó de la vida
no és com el batec del rellotge previsible.
El compàs de la vida
es mou al ritme de l’atzar.
La sort es decideix com una moneda tirada enlaire
que es mostra en la cara o en la creu.
Déu no en sap res:
la vida despresa és autònoma.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Moments essencials

Hi ha moments essencials, com quan ens hem vist reflectits en els ulls de la persona estimada, com quan hem entrat en un temple i hem percebut alguna cosa que ens agermana al silenci ple, com quan hem rigut amb una colla d’amics al voltant d’un foc, com quan, seguint el fil de vida, hem infantat els fills o donat la mà a un moribund. Són moments essencials que ens connecten amb el més profund del nostre ésser. En aquests moments ens sentim ser nosaltres amb els altres, amb el món, amb l’univers.

dijous, 16 de febrer del 2012

Origen i destí

Tots tenim un mateix origen: hem nascut dels nostres pares i mares, que han fet de canal de la vida, del seu miracle. Però no tots tenim la mateixa fita: cadascú té la seva, ens sentim estirats per aquesta fita que ens projecta. Li podem dir destí, com els antics.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Valoració recíproca

La valoració recíproca és un dels ingredients de l’amor. En la relació amorosa cadascú ha de brillar amb llum pròpia, i que això sigui un incentiu per a mentenir-la viva, en estat creixent. És tot el contrari del que s’esdevé en les relacions que fracassen, a vegades amb pena de mort, sobretot per a les dones que hi deixen la pell.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Coratge!

Ser honest demana coratge. Ser confiat demana coratge. Buscar la veritat demana coratge. Ser amorós demana coratge!

dilluns, 13 de febrer del 2012

Evolució

Podem veure el temps com un cercle –l’etern retorn- o com una espiral, on les coses es van repetint també cíclicament, però d’una manera més oberta, més dinàmica, sempre en moviment. Ja deia Heràclit que no ens podem banyar en les mateixes aigües del riu. Des d’aquesta perspectiva, pot entendre’s la redempció com una evolució.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Paradís, Exili, Terra promesa

El dolor del moment actual és la conseqüència d’un estat de felicitat anterior. Ens ho diu el vell mite: èrem al Paradís i ara som a l’Exili. La travessa del desert pot ser més curta o més llarga, o que així ens ho sembli. Però sempre hi ha travessa, sempre hi ha desert com sempre hi ha oasi i Terra promesa.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Naturalesa lluminosa

En última instància, penso que som de naturalesa lluminosa. Per aquest motiu ens podríem veure com un sol cobert de boira, de núvols, imatges dels condicionaments que ens posem, i que la vida ens posa, una mica de cada cosa. Jo no crec que tot ens ho fem sols, com en aquestes teories que ja fa temps que s’han posat de moda i que afirmen que tot el que ens passa és per ‘culpa’ nostra. Susan Sontag ja s’hi va rebel.lar escrivint el seu famós llibre sobre les metàfores de les malalties. Som éssers lluminosos caiguts en l’ombra. A vegades l’ombra és tan fosca i espessa que creiem que és sòlida i inamobible, però no. Podem estirar el fil de la teranyina i aclarir el paisatge de la nostra veritable naturalesa. Estirar el fil sí que depèn de nosaltres. 

divendres, 10 de febrer del 2012

Supervivència dels sentiments

Els sentiments ens sobreviuen, o pels sentiments sobrevivim, escric, perquè així és tal com aquesta idea se m’ha presentat. Però, quins sentiments, em pregunto ara. Els sentiments que inspirem, ja siguin positius o negatius. Suposant que el nostre record no vagi immediatament de la nostra mort als llimbs de l’oblit, que també pot passar, se’ns recorda segons els sentiments que hem inspirat. Dos exemples contraposats extrets del nostre imaginari cultural: Hitler, malgrat els danys superlatius que li devem, sobreviu en la nostra memòria afectiva. Joan de la Creu, encara que no entenguem bé la seva experiència espiritual, sobreviu en la nostra memòria i en els poemes que va escriure.

dijous, 9 de febrer del 2012

El somriure de Lilith

Sóc Lilith, la desconeguda.
S’ha escrit sobre mí
sense haver-me escoltat.
Malobedient, se’m va enviar a l’exili.
L’exili és la meva pàtria,
en el pelegrinatge el saber s’obre pas.
Saber hermètic per a qui no veu
que el dia i la nit procedeixen de la mateixa força,
que el somni i la vigília s’abracen d’amagat.
Eva es plany de mi
perquè voldria ser com jo: una dona lliure,
nascuda per ella mateixa, no del costat d’Adam.

(en la imatge: Lady Lilith, de Dante Gabriel Rossetti)

dimarts, 7 de febrer del 2012

Temps i Eternitat

Deia Angelus Silesius (pseudònim de Johannes Scheffler 1624-1677): “El temps és com l’Eternitat, i l’Eternitat és com el Temps si tu no fas distinció entre una cosa i l’altra”. Aquest és un pensament no-dual, característic de les cultures orientals. Als occidentals ens costa no fer –no sentir- aquesta distinció que, no obstant això, els místics de totes les cultures bé que ho han experimentat i ho han deixat escrit, com Silesius. Si ho entenc bé, es tracta de no sentir com a separat l’U i el molts, o la matèria de l’esperit, ja que tot és U i tot és sagrat, fins a l’últim quars de l’última cèl.lula del nostre cos.

dilluns, 6 de febrer del 2012

"Seria la del alba..."

“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.

diumenge, 5 de febrer del 2012

L'aurora

“L’aurora és el pas de la nit a la llum, il.luminada amb dos colors, que són el vermell i el groc”, es troba escrit a Aurora Consurgens (L’alçament de l’aurora), un tractat d’alquymia atribuït a sant Tomàs d’Aquino.
L’aurora, la [deessa] dels dits de rosa, com també es troba escrit a l’Odissea.
Bella metàfora del pas de la ignorància vers la saviesa, així, suaument, amb aquesta coloració carnosa, amorosa, de vermell i groc, com els colors de sang i or de la nostra senyera. L’aurora és anomenada també aurea hora, hora daurada, hora d’or, hora de l’alçament de la llum, i nosaltres amb ella, de la seva mà.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Les teixidores


La mitologia ens forneix de figures femenines que tenen encomanada la feina de teixir i desteixir, metàfora de la vida i del destí, que encarnen perfectament les Moires gregues –o les Parques romanes-: Àtropos, que fila el fil de la vida; Cloto, que l’enrotlla; i Laquesis, que talla el fil de la vida amb unes tisores d’or, com diu la tradició.
No són les úniques figures que teixeixen o que tenen relació amb els fils que donen cos a l’existència i el seu devenir. Basti recordar Penèlope, Ariadna, Circe, Aracne… En el nostre àmbit cultural tradicional tenim la figura de la filosa, que té el mateix sentit.
En El vel d’Harmonia (el meu primer llibre publicat i que dóna títol a aquest blog), vaig utilitzar la metàfora de les teixidores, en aquest cas per teixir, mitjançant la paraula, bellesa, amor i memòria dedicada a tres dones mortes del meu entorn que vaig estimar en vida. Vaig personificar-les en les teixidores del vel de les noces d’Harmonia amb Cadmo. Són: Eufrosine, Aglae i Talia, més conegudes com les Carites o Jarites gregues, o les Tres Gràcies. Viuen a l’Olimp amb les Muses, i com elles es diu que inspiren.
Els antics consideraven la vida de l’univers com una xarxa, on tot el que existeix està en relació, també els vius i els morts. La mateixa idea la trobem en la cultura xinesa. El terme king (o ching) en el seu origen significa teixit, trama, i en l’ús quotidià, llibre o llibre sagrat. Escriure, doncs, equival a teixir…
(a la fotografia, les Tres Gràcies) 

divendres, 3 de febrer del 2012

Wislawa Szymborska i les lectures no obligatòries

Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura 1996 que va morir el dia 1 de febrer a Cracòvia, va escriure una poesia bella, filosòfica i fins i tot moralitzant, que posava dempeus la condició humana.
Atreta per la seva mestria en l’ús de la paraula, l’he llegida sovint, i quan va aparèixer el recull de proses Lecturas no obligatorias (el 2009 Ediciones Alfabia va publicar un recull d’articles publicats a la seva columna Lectura no obligatoria) vaig abocar-me a la seva saviesa inspirada i senzilla. D’aquestes proses de lectura tan recomanable, recordo ara l’escrit on Szymborska parla de l’amor desgraciat –tot i que ella se sentia feliç per voluntat pròpia- d’Anna Dostoievska, a rel de la traducció al polonès del llibre El meu pobre Fedia, com així anomenava al gran escriptor Dostoievski que, com se sap, tenia l’humor molt canviant, patia atacs epilèptics i era jugador. En un moment determinat de la seva exposició, la poeta escriu, i tradueixo: “Davant d’aquestes circumstàncies, els observadors aliens es preguntaven: Què deu veure-li? Millor que no ens fem aquesta classe de preguntes: els grans amors mai no tenen explicació.”    

dijous, 2 de febrer del 2012

Massa trista

Massa trista, em veig, per estar enamorada. Patia. Aleshores ja patia molt. L’amor no sempre porta alegria, serenitat. Trobo aquesta fotografia entre vells papers, cartes, algun poema escrit llavors. Està feta davant del monestir de Pedralbes, un lloc on anàvem sovint. S’hi estava bé, era tranquil, hi havia silenci. Parlàvem durant hores. Sempre vam tenir coses a dir-nos, coses profundes. Potser massa, en gent tan jove. Calculo que devia tenir 19 anys quan em va fer aquest retrat. Porto un abric negre que recordo molt bonic, aquí no es veu. Tot és història. Però encara tan viva, tot i que ja no em fa mal. El temps és una benedicció.
(extret de La capsa verda)

dimecres, 1 de febrer del 2012

Voluntat de florir

Fa molt de temps, molt, que ja no puc dibuixar amb la precisió d'aquesta imatge, impresa l'any 1988. Tot i que em sap una mica de greu, m'he acostumat als meus límits visuals. Faig altres coses, sempre es poden fer altres coses si hi ha desig i voluntat de florir...