dilluns, 9 de gener de 2012

L'esfera lluminosa

Ho he dit en tantes ocasions: Vaig viure una època daurada amb els amics del ‘grup’, que dèiem. Però una època daurada també comporta dolor. Em vaig enamorar d’un noi del ‘grup’ de manera romàntica –em sembla que no hauria pogut fer-ho d’una altra manera- i el calvari que va suposar aquesta relació el vaig escriure figuradament a La crisàlide. No obstant això, aquest va ser un temps de vida intensa que ha deixat en mi una petja profunda.
Entre les felicitacions d’aquestes festes he rebut la d’uns amics ben estimats del ‘grup’, l’Hèctor i la M. Dolça, una parella amb la qual ens hem anat escrivint. M’informen que per aquests mateixos dies han acomiadat un dels integrants d’aquella colla de joves, en Jordi Romea de Larrocha, nebot de la gran pianista. El cor em va fer un sotrac que encara em dura, com vaig estar força temps pensant en la mort sobtada de l’Anna Maria Balil, que va ser exercir d’oncòloga amb tanta capacitat professional com generosa, i confident en tantes converses metafísiques d’aquell temps.
És clar que anem fent anys, jo seixanta el març passat. I la mort, veïna de la vida fins a confondre-s’hi, és una amistat que no refuso pas. Però la mort dels amics em provoca un enyorament difícil d’explicar fins que incorporo el seu record en una esfera lluminosa, la dels meus morts, que m’acompanya allà on vaig.
(extret de La capsa verda)

5 comentaris:

  1. Se m'ha fet sempre difícil la mort dels coetanis, i en vam viure de ben joves, el meu "grup".

    ResponElimina
  2. No deixo de sorprendre'm quan veig la cara de determinats amics que no trobava des de feia temps; una mena de sorpresa dolorosa la majoria de vegades. Ells també em veuen a mi, però és clar, no ens comuniquem les reaccions. Ens veiem com abans. Ens imaginem les converses d'abans. ¿De quin temps? Doncs de quan teníem més energies, de quan ens trobàvem feliços, plens de projectes, i ens costa fer-nos a les noves situacions. Fins i tot els voldríem immortals. No cal dir els que ja ni ens reconeixen i se'ns queden mirant amb estupor. Sento com si se m'hagués acabat alguna terminal de la meva vida.
    Que bé que ho has explicat, Teresa...
    Olga

    ResponElimina
  3. L'Anna Balil va ensenyar-me una manera d'escoltar als pacients tan assossegada!
    El temps semblava detenir-se...
    Guardo un record meravellós d'ella.

    Abraçada!

    ResponElimina
  4. Sí, Ignasi, així era l'Anna Maria Balil, impossible oblidar el seu tarannà dolç, la seva actitud atenta i embolcalladora. Celebro molt que la vagis conèixer, ens ha deixat una petja profunda.

    ResponElimina