dijous, 12 de gener de 2012

El jo com a sentinella

Quan estudiava psicologia (vaig estudiar-ne uns anys pel gust d’aprendre’n, ja que la meva formació bàsica és de Belles Arts), el doctor Portuondo –un cubà exiliat que s’enyorava molt de Cuba- sempre ens advertia que si una afectivitat d’alta temperatura ens podia enganyar sobre els nostres sentiments, també la ment ens podia portar pel pedregar i fer-nos creure el que nosaltres volguéssim. Em va quedar gravat. Tant que sempre observo amb detall els moviments d’una cosa i l’altra per veure on sóc jo debò, entés el jo com a eina de discerniment i consciència.
Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Petter Johansson, filòsof i neurocientífic, deia en una frase titular que ‘justifiquem les nostres decisions a posteriori’. És el mateix que ens venia a dir el doctor Portuondo. I sembla que només un 20% de persones s’adona de com ens enganyem i com justifiquem els nostres propis enganys. En aquestes circumstàncies, el jo ha d’exercir de veritable sentinella.
(a la fotografia, fragment de l'estupa del monestir budista tibetà Sakya Tashi Ling, del Garraf)   

1 comentari:

  1. He llegit l'entrevista amb els experiments que proposa. La gent sempre resultem subjectes d'experiment dels més llestos, perquè en el món i la seva evolució tot és un tempteig, com assegurava Teilhard.
    Així, humil i com a subjecte passiu de tota mena d'experiments, materials i celestials, arribo a la conclusió que no ens hem d'amoïnar per a res (sempre que ens sigui possible).
    Olga

    ResponElimina