dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon Cap d'Any 2013!

L'ànima ha de trencar-se, obrir-se en la seva pròpia llum -escriu Mestre Eckhart. De la nit i de la llum brolla un foc, un amor. És així com l'ànima ha d'entrar en l'ordre diví.
Que d'aquesta nit, l'última de 2012 i la primera de 2013, brolli un amor que il.lumini tots els dies de l'any que som a punt d'entrar!

dissabte, 29 de desembre de 2012

Aniversari

Aquesta nena de quatre mesos que es mira amb atenció la seva mà, va néixer tal dia com avui fa 33 anys...
Per molts anys, Cristina!

dijous, 27 de desembre de 2012

Gilbert Durand




Nascut l’any 1921, el passat 7 de desembre va morir Gilbert Durand, antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès. Autor del famós llibre L’imagination Symbolique, publicat per primera vegada a París l’any 1964, cal vincular la seva obra teòrica al Cercle Eranos. Així, doncs, marcat per les investigacions de qui ell sempre va considerar els seus mestres: Carl G. Jung, Mircea Eliade, Gaston Bachelard i Henry Corbin, l’any 1966 Gilbert Durand va fundar a l’Université de Grenoble el Centre de Recherches sur l’Imaginaire, sembrant pels cinc continents més d’una seixantena de laboratoris de recerca sobre l’imaginari. Sota la direcció d’Henry Corbin, va ser també vicepresident de l’Université Saint Jean de Jérusalem. Dedicat precisament a Henry Corbin, l’any 2002 Durand  va publicar un altre llibre cabdal en aquest camp d’investigació: Les Grands Mythes Fondateurs de la Franc-maçonnerie.

Gilbert Durand va tenir molts deixebles. Així, l’any 1985, creat i coordinat per Alain Verjat Massmann, un d’aquests seixanta laboratoris de recerca de l’imaginari va operar molt activament a la Universitat de Barcelona.

A rel de la mort del mestre Gilbert Durand, escriu Alain Verjat: Gilbert Durand era filòsof, sociòleg, antropòleg, literat, expert en pintura de tots els segles, profund coneixedor de la música i especialment de l’obra de Wagner; si estiguéssim en el segle XVI, diria que era un humanista; en el XVII, un “honnête homme”, en el XVIII, un “filòsof il·lustrat”; un pou de ciència obert a tot, curiòs de tot, amic de físics quàntics, de psicoanalistes, de biòlegs o de matemàtics com René Thom. Aquesta ment privilegiada, universalista, que hagués pogut dominar el món universitari de la segona meitat del segle XX, va rebutjar la brillant carrera a la que podia pretendre de la mateixa manera que rebutjava els compromisos politico-acadèmics; va ser fidel a les seves muntanyes, a l’universitat de Grenoble com va ser fidel als centenars d’amics i milers de seguidors, que tenia arreu del món. Perquè era un home generós. La majoria dels grans savis són malhumorats i gelosos dels seus coneixements. Però els molt grans, no.
Gilbert Durand ho regalava tot: el seu somriure, des del primer moment, els seus coneixements, i per poc la seva vida, quan es tractava de resistir a l’invasor nazi. A nosaltres, els seus lectors espanyols, ens va regalar, cada vegada que li ho demanàrem, els drets de traducció de les seves obres, per tal de facilitar-ne la publicació per part d’editors que podien desconfiar. Aquesta generositat és molt important. Però és molt més encara el que ens va ensenyar. Per fer-ho curt: ens va ensenyar a llegir el món, la gent, les obres literàries, la pintura, la música, la filosofia i la religió, tot a l’hora, en uns recorreguts transversals vertiginosos que ens han revelat el sentit profund de l’història humana. Va inventar la pluridisciplinarietat abans que se’n parlés, i la literatura comparada moderna abans que es descobrís. Tant de bó que les seves lliçons, tan profundes i tan enriquidores, siguin llavor fecunda per les generacions que ens seguiran.”

Tant de bo. Mentrestant recordem Gilbert Durand quan es refereix a les característiques del símbol: La virtut essencial del símbol és assegurar la presència de la transcendència en el sí del misteri personal. En efecte: el símbol, llenguatge amb què ens parla l’esperit, no té un sol significat sinó que per a cadascú se’n revela un de significatiu per a cadascú. D’aquí ve que les ortodòxies més dogmàtiques, ja siguin religioses o científiques, temin aquesta virtut, com saben molt bé espirituals, místics i fins i tot alguns poetes de tots els temps.
(publicat a L'Eco de Sitges, 21 de desembre de 2012)
 

dimarts, 25 de desembre de 2012

Nadal

L'Àngel anuncia als pastors l'Infant que aquesta Nit ha nascut als nostres cors! Que tingueu un Bon dia de Nadal!
(a la imatge, aquest meravellós diorama, obra de Jesús Rex, de l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú)

dilluns, 24 de desembre de 2012

Nit de Nadal

Els qui la celebreu, que tingueu una bona Nit de Nadal!
A la imatge, un fragment del pessebre que hi ha a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb la Masia en Cabanyes de fons.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Llum en la fosca



És de nit, les portes són tancades.
Només de tant en tant es veu una finestra il.luminada.
Algú insomne, algú malalt, algú resant, algú vetllant
posa llum a la fosca, una llum petita que somriu,
que alimenta l’esperança dins el pit
com una flor nova que s’obre.
Un àngel fa via entre carrers tenebrosos,
alça els ulls i mira enlaire,
esperança amb esperança es troben
en el carrer, en la finestra.
(23-12-2012)

dissabte, 22 de desembre de 2012

Simple i confús



El bé és simple, clar; en canvi, el mal és multiforme fins a la confusió. Simple és la veritat; multiforme és la mentida, escriu l’alexandrí Orígenes cap allà el segle segon després de Crist.
Aquestes paraules podríen ser una bona meditació davant del misteri del Nadal. Però també ho són quant a la vida quotidiana: només cal observar la realitat que ens envolta, ja sigui en l’àmbit personal o en l’àmbit col.lectiu.

divendres, 21 de desembre de 2012

Essència i realitat



“No hem d’actuar per una recompensa, sigui la que sigui, sinó només per allò que és la nostra pròpia essència i la nostra pròpia vida i resideix en nosaltres”, diu Mestre Eckhart.
Des del punt de vista de Mestre Eckhart hem de treballar per aquesta nostra realitat interior que és la realitat de la Vida, és la Vida mateixa, una realitat no-dual on tot hi és inclòs.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Geni i follia




Una vegada més torno al tema del geni i la follia, que ja en els meus anys joves em va dur a explorar el camp de la psicologia. No sempre el geni, l’artístic sobretot, va lligat a la follia. Però moltes vegades, sí. Follies benignes i transportables la majoria, però al capdavall follies.
Juan Rof Carballo, a qui he llegit força darrerament, entre d’altres el seu llibre Fronteras vivas del psicoanálisis (1975), es va interessar per aquesta germandat mental. Perquè tot passa per la ment, també la memòria que ens dóna la noció d’identitat.
Tinc un amic, un artista integral que conrea diverses disciplines amb mestria considerable i amb una imaginació creadora fora del comú, que després d’un episodi tan traumàtic com és un intent de voler morir per la pròpia mà, m’ha repetit diverses vegades que mai no s’ha atrevit a psicoanalitzar-se a fons. El motiu: el temor a deixar pel camí aquella part del seu geni que ell intueix lligat a un diguem-ne forat existencial de dimensions desconegudes que precisament l’art sargeix o sublima.
He retornat al binomi geni i follia a través de la lectura de Maruja Mallo (Circe), de Shirley Mangini. En aquesta biografia dedicada a l’excèntrica i controvertida pintora Maruja Mallo, i de la qual parlaré en un altre moment, Shirley Mangini esmenta una contemporània seva, la pintora Ángeles Santos. Sense antecedents sobre la vida d’aquesta artista, resulta sorprenent la diferència que es troba en les teles surrealistes de la primera època de Santos, amb les teles tan convencionals que va pintar després. Fa estrany contemplar aquestes darreres quan s’han vist, per exemple, obres de poderosa imaginació creativa com la titulada Un món (possiblement influïda per les pintures d’El Bosco, que Ángeles Santos havia vist al Prado, pintures que també havien seduït Mallo i Dalí).
Relata Mangini que una vegada el guru avanguardista Ramón Gómez de la Serna va anar a visitar Àngeles Santos a Valladolid, on la jove pintora vivia llavors amb la seva família. Gómez de la Serna va trobar la noia presa d’una gran angoixa i sofriment com a resultat d’haver treballat fins a l’extenuació. Ángeles Santos va lamentar-se davant d’aquell home que no era misogin, dels pocs que hi havia a la seva època!, com se sentia presonera per ser dona en aquell món i com això l’ofegava… Més tard, quan Gómez de la Serna es trobava a París, Santos li va escriure una carta on en un dels paràgrafs es llegeix: (…) i després me n’aniré pel camp, fugint de que em vulguin convertir en un animal domèstic.
Ángeles Santos va escapar-se de casa aquella primavera de 1930. Hi ha qui diu que va voler suicidar-se. Quan la van localitzar, el seu pare la va tancar en un sanatori de Madrid. Quan se’n va assabentar, Ramón Gómez de la Serna va comdemnar la decisió de la família i va insistir en la llibertat artística i personal de Santos. En un article, va escriure: Els folls artistes i els artistes folls han de ser al carrer!, em diu l’amic que m’escriu, i amb aquestes paraules vaig comprendre de manera admirable el dret a la llibertat que tenen els éssers genials, per perturbats que a nosaltres ens semblin.
En sortir del sanatori i tornar a casa, Ángeles Santos va abandonar per sempre més la seva imaginativa, enigmàtica i trencadora pintura. Amb el tancament i tractament oportú, s’havia aconseguit justament allò del qual Santos havia volgut fugir: la domesticació de la seva persona i del seu talent artístic, que alguns poden considerar al.lucinat, i d’altres simplement genial.
(publicat a L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2012. A la imatge, Un món, d'Ángeles Santos)

diumenge, 16 de desembre de 2012

Missatgers



El missatger és un arquetip que es va actualitzant cada vegada que algú opera des de la circumstància de fer arribar un missatge d’un lloc a l’altre. El món bíblic ha popularitzat la figura del missatger o malak, o mal’aj, com també he vist escrit, paraula hebrea que vol dir emissari; el grec la converteix en aggelos i el llatí en angelus. Al seu llibre Els nostres àngels (Editorial Pòrtic, 1981), Jordi Llimona escriu: Malgrat que en alguns passatges bíblics els àngels hi figuren amb un cert caràcter subsistent, individualitzat [caldria afegir fins i tot amb nom], en general hi són descrits com a símbols de Déu mateix, de la seva presència actuosa al món i en la història.
El nou Testament continua confiant missions entre el cel i la terra als mal’ajim (plural de mal’aj), i relata que un àngel de nom Gabriel anuncia a Maria la seva concepció; un àngel del Senyor, aquest anònim, comunica a Josep l’esdeveniment l’origen del qual és diví. Més enllà de l’existència individualitzada dels àngels i de creure-hi o no, l’arquetip del missatger és comú a totes les religions, fins i tot les considerades paganes. Els déus Mercuri i Eros apareixen en els mites grecs com a aggelos de ben provada eficàcia comunicativa entre el macrocosmos i el microcosmos; o el que és el mateix: les forces còsmiques i la vida humana. Al seu llibre Encuentros divinos (Ediciones Obelisco), l’historiador Zecharia Sitchin ofereix una gran quantitat d’informació sobre aquestes ‘trobades amb allò diví i també amb éssers divins’ provinent d’estudis arquelògics i textos antics, no només bíblics sinó també sumeris, egipcis, babilònics, etc.
Es fa difícil a la ment moderna considerar la figura de l’àngel si no és en el seu vessant simbòlic i encara, ja que el pensament simbòlic, per metafísic, es també rar en els nostres dies. En canvi no ens resulta tan estranya la figura del missatger: aquell o aquella que intermedia entre una realitat i una altra, posem per cas entre el món de la prosa i la poesia, com deia Rusiñol; o, simplement, com a ésser real que fa aquesta funció amb més o menys èxit, i fins i tot si fracassa estrepitosament en el seu treball.
També podria ser que, malgrat la seva bona intenció, el missatger no arribi mai com s’esdevé a Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida, una obra de teatre d’una gran bellesa plàsticolingüística que es va estrenar el passat 8 de novembre a l’Espai Brossa de Barcelona, en un muntatge interpretat per Pepa Lòpez, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, i dirigit per Rosa Novell.
En aquesta obra teatral de petit format i gran fondària dramàtica, Biel Mesquida s’ha emmirallat en personatges femenins de les grans tragèdies gregues, personatges secundaris que ‘intermedien’ en la posada en escena del relat. Així Fedra apareix via Enona, Dido via Anna, Agamènmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene. Des de la seva posició fora del focus del mite, aquestes figures que hi apareixen de biaix, com escriu Mesquida al seu pròleg, a Els missatgers no arriben mai prenen tot el protagonisme que es visualitza en la ineficàcia de la seva comesa ‘angèlica’. Tot i l’explícita voluntat de ser-hi a temps, Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene sempre arriben tard i no assoleixen d’impedir la tragèdia.
I és que tal vegada el veritable missatger entre el cel i la terra sigui una força subtil, en efecte sense carn ni ossos. Com ja veien els més antics, tal vegada sigui la figura impalpable del destí o de l’atzar, que encara no ens hem posat d’acord amb el pes que l’un i l’altre tenen en les nostres vides humanes.
(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de desembre de 2012. A la imatge, pessebre fotografiat el Nadal de 2008 a Còrdova)

divendres, 14 de desembre de 2012

Arbre amunt



La majoria de gent –diu l’estudiós Joseph Campbell- es mou pel principi del plaer (i esmenta Freud) i del poder (i esmenta Adler). Es tracta dels nivells primaris, els que més ens acosten a la biologia. Més rares són les persones que s’enfilen arbre amunt d’ells mateixos, cap a nivells més alts, progressivament.
Ens enganya la tecnologia. Pensem que hem avançat, però només cal observar l’entorn, només cal observar les motivacions que empenyen, més encara, engoleixen a tants. Hem sortit de les cavernes, però mentalment potser encara hi som.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Nadala

Us fem arribar la nostra Nadala en un dia com avui: 12-12-12!

dilluns, 10 de desembre de 2012

El Minotaure global



Des de fa un temps –uns anys, ja- que llegeixo amb veritable interès les pàgines d’economia de La Vanguardia. No m’he fet una experta, això demanaria estudis especialitzats, però començo a entendre alguna cosa. Va bé anar adquirint opinió de com va l’economia mundial, ja que en aquest camp estem plenament globalitzats.
En la lectura d’ahir em va cridar l'atenció l’article de Justo Barranco en el qual comenta el llibre El Minotaure global, de l’economista grec Yanis Varoufakis. Per a la seva tesi, Varoufakis utilitza una metàfora ben trobada: la del monstre cretenc que cada any rebia set nois i set noies d’Atenes per tal d’alimentar la seva fam insaciable…Vet aquí la voracitat del capital!
Però el que més m’ha sorprès, i perdoneu la meva ignorància, és tenir coneixement de que bona part del problema econòmic que arrosseguem amb alts i baixos (abans hi van haver les crisis dels setanta i dels noranta), sembla que entronca amb la guerra del Vietnam. Ja sabíem que ‘allò’, a més d’una ignomínia, va ser una ruïna. Però el que Varoufakis posa de manifest en el seu assaig és que els EEUU va decidir que els dèficits causats els pagaria la resta del món. Així es va establir un joc d’equilibris fins que tot s’ha desequilibrat.
Els europeus teníem notícia del deute que durant anys i panys va pagar Alemanya després d’haver perdut la segona guerra mundial. Però el ‘pagament global’ d’aquest deute provocat per la guerra del Vietnam m’ha deixat sense alè. No sé si recordeu les manifestacions pels carrers de Barcelona en contra… Tot això, aquí explicat de manera resumida i maldestra, és molt més complicat perquè es tracta de martingales entre estats, banquers, altes finances… Anem sabent totes aquestes notícies en comptagotes. És esfereïdor, ja que cal preguntar-se qui s’encararà al Minotaure abans no siguem devorats.

P.D. No sé si Costa-Gavras (per cert, un altre grec) havia llegit aquest llibre abans de filmar El capital, la pel.lícula que aquests dies es pot veure en moltes sales de cinema, i que ajuda a visualitzar a través d'una trama de ficció aquesta golafreria monetària, d'altra banda tan vella com el món.
(a la imatge, pintura del Minotaure de George Frederic Watts, 1885)

dissabte, 8 de desembre de 2012

Mo Yan homenatja la seva mare



Molt controvertit ha estat, el darrer Premi Nobel de Literatura, Mo Yan. Les opinions són molt contrastades. Caldrà, doncs, llegir-lo per fer-se’n una opinió personal al marge de les ‘flors, les pedres i l’aigua bruta’ que li han tirat, segons va dir ell mateix ahir en el discurs de recepció del premi.
Personalment m’han commogut les paraules d’homenatge que Mo Yan va dedicar a la seva mare que va morir el 1994. No gaire agraciat físicament, Mo Yan nen era objecte de burla dels seus companys i això el feia patir. Quan això passava, la seva mare li deia: “Si continues fent coses bones, encara que fossis lleig de veritat, et convertiràs en un noi maco.”
Gairebé paraula per paraula són les mateixes paraules que em deia la meva mare quan jo era una nena tan bonica com un aneguet lleig. La meva mare mai no em va mentir sobre el meu aspecte físic. Simplement orientava el meu esperit cap a la bondat que potser acabaria sent una forma de bellesa.

divendres, 7 de desembre de 2012

Inspiracions




En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.
María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.
Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.
Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.
En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?
Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.
A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.
(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)


           

dijous, 6 de desembre de 2012

L'àngel dels camins



Al seu llibre Els nostres àngels, no pas els bíblics ni els dels pastorets, sinó figures de les ‘nostres’ coses, com deia el seu autor, Jordi Llimona, hi un àngel dels camins. Tots els camins tenen un àngel, en efecte, i que no sempre es presenta amb la seva cara més bonica. A vegades fa estremir de por, tot i que Llimona escrivia que aquest àngel sempre ens porta a port. Cal confiar, doncs, en què tots els camins són bons, fins i tot els que ens fan errar. “Resa un parenostre pels que anem errats”, em deia sempre el meu pare, sabent com sabia que l’error és tan humà.
(L'àngel de la fotografia està al cementiri de Montjuïc. Final d'un camí o el principi?)

dilluns, 3 de desembre de 2012

Noblesa



Pot haver-hi noblesa en un entorn innoble?
És difícil. En un entorn innoble, la persona noble és vista de cua d’ull i fins i tot se li tira al damunt tota la innoblesa possible a fi i efecte que en quedi mancada. Però la noblesa és una qualitat de l’esperit que sobreviu en la persona noble malgrat els enterradors.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Meditació de desembre

Un conjunt de circumstàncies que no podem controlar poden deixar-nos nus, abolir fins i tot allò que som. Aleshores ens trobem davant del no-res, o pitjor encara, com escrivia Simone Weil, l’atzar pot posar al nostre lloc qualsevol cosa, per vil i miserable que sigui, o per maligna i injusta que sigui, i penso ara en les desgràcies que va patir el bo de Job.
Aquesta experiència del no-res és radical, absoluta, inflexible; però caldrà assumir-la. L’assumpció de la realitat és el primer pas cap a la veritat.
(a la fotografia, les primeres llums des de la finestra de la meva cambra)

divendres, 30 de novembre de 2012

Equilibri



Tot oscil.la, en el món on som. D’aquí ve que busquem estabilitat. O millor seria buscar l’equilibri a la corda fluixa. Si sabem que sempre som a la corda fluixa, avui i tots els dies que vindran, per què tenim tanta por? Principi de realitat: no hi ha establitat, no hi ha seguretats. Tan sols podem comptar amb l’equilibri, i això és cosa de cadascú… 
(foto feta en una actuació del Circ Raluy)

dimecres, 28 de novembre de 2012

Passos sagrats, fets, símbols



María Zambrano, que va escriure la major part de la seva obra genial a l’exili, sempre m’és un estímul. En una de les seves glosses, aquesta referida a la primavera, diu que tots els passos haurien de ser sagrats. Els de la primavera ho són, i tots els que es donen en les altres estacions també, encara que no se’n sigui conscient o, simplement, es refusi tota sacralitat en la vida còsmica i la vida humana. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que parlem molt dels fets, i s’ha de parlar dels fets, però la càrrega de simbolisme que habita els fets demana també una lectura de la qual n’estem molt faltats.
Un exemple dels que posa Campbell: Assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. Ara hauríem d’escriure sobre què és símbol, però deixo als lectors la reflexió. Pensar en els passos sagrats potser ajuda a entrar en matèria.
(a la imatge, fustes que floreixen)

dimarts, 27 de novembre de 2012

No hi ha castells



Sobre les eleccions passades potser tindrem la temptació d’escriure molt, o gens, en tot cas fóra bo intentar veure el fons de la qüestió. S’imposa el principi de realitat, els temps que ens esperen demanen atenció. Als costats de l’arc electoral hi ha salts d’alegria. Però l’espai central s’ha aprimat, l’un inesperadament, l’altre no, ja se sabia. No cal estendre’s en el que diuen els opinadors dels diversos mitjans, segur que tothom se n’ha omplert els ulls, es va fent un criteri més enllà de la consciència de les bombes, internes i externes, llançades per dinamitar el procès electoral. Jo només voldria apuntar que no hi ha castells que es puguin coronar sense una gran base de gent que sostinguin pilars i enxanetes. Hi ha circumstàncies especials, i aquesta ho era, que demanen muscle, esforç, eficàcia, visió, utilitat. 
(a la imatge, petjades a la platja de Vilanova i la Geltrú)                 

dilluns, 26 de novembre de 2012

Desplegar els arguments



Quan les coses es presenten prou clares, pensar potser no costa gaire, ja que parla l’evidència. Però no estan tan clares, ens diem amb una persona del meu entorn, tot parlant per telèfon aquest matí respecte del resultat de les eleccions. El panorama s’ha clarificat, això sí que ho hem guanyat, els fruits en un sentit o en un altre són clars. Ara, tant experts com opinadors banals aniran posant sobre la taula un munt de reflexions o d’invectives, depèn, i tot ho llegirem i escoltarem amb interès perquè ens ateny. Però per anar aclarint en profunditat, per saber de debò qui ha perdut o guanyat les eleccions, caldrà observar com es van desplegant els arguments del paisatge que ara tenim al davant.     

Els llibres i la seva ànima



En una de les seves glosses, María Zambrano parla dels llibres com a éssers vivents, fins i tot dotats d’ànima, de vibració, de pes, de número, de so. És la seva percepció, que alguns també compartim. Una percepció basada no només en la fisicitat dels llibres, ja que sinó no els veuríem –sentiríem- com a éssers vivents. Els llibres dels quals parlem no són llibres per omplir uns prestatges o moblar les parets, sinó llibres llegits, llibres estudiats, pensats, treballats, viscuts.

divendres, 23 de novembre de 2012

L'hora dels pobles



Amb el bombardeig mediàtic, amb la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.
Ho afirma la ciència física, i també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.
Els pobles, com les persones, tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt. L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort. L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de novembre: A tu, Teresa, perquè entre somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.
Jordi Llimona, caputxí que es proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu assaig: Aquest llibre és un al.legat a favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica reconeguda pel dret internacional…
L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el seu camp, sembla escrit ahir mateix i fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits. En el capítol titulat: Objectiu final, escriu Llimona: El nostre objectiu polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu temps, i el temps ha arribat.
Catalunya ha estat, i és encara, sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.
(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de 2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)

dijous, 22 de novembre de 2012

Escriptura i filosofia



L’escriptor o l’escriptora pot ser, i ho és sovint, un contador d’històries.
No em sembla una definició completa. I és que tal com jo entenc l’escriptura (en la qual també hi contemplo una recerca de la bondat i la bellesa), aquesta és una disciplina veïna de la filosofia, si és que no és també una forma de filosofia.
En la meva experiència lectora, he comprovat sovint que els bons filòsofs són també bons escriptors, i que els bons escriptors són també bons filòsofs.
(a la imatge, casa del Bocaccio a Certaldo, juny de 2012)

dimecres, 21 de novembre de 2012

Resiliència



Aquests dies, i davant d’unes eleccions històriques com les que som a punt de dur a terme, penso en la capacitat de resistència que podem arribar a tenir i a necessitar, algun cap de llista per descomptat, però també la gent que volem decidir el nostre futur com a nació. És clar que partim de considerar la nació com a subjecte de dret, i això és precisament el que es vol negar, l’estat espanyol l’ha negat sistemàticament, fos quin fos el règim imperant, des de fa tres-cents anys. Perdre una guerra (els aliats anglesos ens van deixar ben penjats a canvi de Gibraltar) no vol dir no tenir raó: hi ha molts exemples històrics de raons massacrades a sang i foc. Ara: mirant endavant, i en ple segle XXI, podem preguntar-nos per què aquí hi ha tants ‘demòcrates’, dins i fora del territori català, defensors dels drets de tots els pobles menys el del poble de Catalunya.
(foto feta l'Onze de Setembre de 2012)      

dimarts, 20 de novembre de 2012

Potències espirituals



En el nostre viatge a Madrid i Salamanca d’aquest estiu passat vam visitar, com sempre fem, moltes llibreries de vell. Hi ha immensos tresors en paper imprès que es troben en aquests establiments! En una llibreria de Salamanca vaig trobar un títol que em va cridar molt l’atenció: Capacidad de sufrimiento en los espíritus superiores, de Roberto Molina, premi nacional de literatura, un autor que jo ignorava completament. El llibre és de 1955. El vaig llegir amb interès perquè sempre he cregut que l’esperit es fa superior a base de mantenir l’ànim i la dignitat davant les dificultats. Les dificultats i el dolor, ja sigui físic o moral, ens posen a prova. L’autor parla de Sòcrates, Teresa de Jesús, Cervantes, Fray Luis de León i d’altres personatges que, com al mateix Molina, jo desconeixia.
Roberto Molina, amb un llenguatge molt de la seva època, això sí, parla de les potències espirituals de l’ànima, potències que avui dia, com la mateixa noció d’ànima, sonen a música antiga, desfasada a ulls d’un cert progressisme de posa i buit com la closca d’una nou. Jo continuo creient en l’ànima potser perquè me la sento ser i no puc deixar de creure en allò que sento viu dins meu. I crec en aquestes potències que tots hi tenim. És potestat de cadascú ennoblir-se. Per molt restrictives que siguin les circumstàncies exteriors, tenim aquesta llibertat, no hi excuses, em sembla, per a la baixesa.

dilluns, 19 de novembre de 2012

La ferida lluminosa, s.l.

El dia 29 de novembre, a les 7 de la tarda, s'inaugura l'exposició amb un títol d'inspiració sagarriana que hem dut a terme un grup d'artistes autoanomenat La ferida lluminosa, s.l. Som els artistes plàstics: Rufino Mesa, Adelaida Murillo, Dolors Puigdemont, Assumpció Mateu, Rosa Cortés, i les escriptores Glòria Bosch i servidora. Es tracta d'una experiència creativa que esperem que sigui del vostre interès. L'any passat la vam dur al Museu de Valls, ara la podreu veure a l'Espai Betúlia, que molts coneixeu. Sereu molt benvinguts/es!

diumenge, 18 de novembre de 2012

Sobreamor



Per haver viscut sobreamor, si bé dirigit a persona profana*, em van commoure d’una manera reveladora els Poemes sufís de Rumí, publicats per Hiperion l’any 1988. Encara em veig llegint un vers d’aquell llibre, i tradueixo: Quan retires el teu rostre, la lluna s’enfosqueix de dolor… Semblava que el vers anés directament al cor del dolor del qual encara podia sentir-ne el batec, tot i els anys que ja havien passat. Prou sabia jo que el gran poeta místic es dirigia a l’amor de Déu, però m’identificava amb aquell sentiment de desolació. Alguna cosa té de sant, l’amor d’una noia de vint anys que creu en l’amor com una cosa santa.
Hi ha un aforisme sufí que afirma que el savi ho és per a tot el món. D’aquí ve que poguem sentir com a veritables paraules llunyanes tant geogràficament com temporalment. Rumí deia amb paraules clares sentiments que jo havia sentit: Barreges el verí amb el sucre, no ho facis…
Un llibre meravellós, amb el títol de Sobreamor (Obrador Edèndum), ha vingut a augmentar la lleixa on des d’aleshores he anat aplegant textos que expressen aquest amor abundant, total, com el de la beguina Hadewijch d’Anvers quan escriu: Si l’Amat de l’amor només donés allò amable/ el seu amor no seria complet.
Devem Sobreamor, que l’estudia en l’obra d’Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn Arabî i Ramon Llull, a Jad Hatem, professor de filosofia i literatura a la Universitat Saint Joseph de Beirut. La traducció al català d’aquest treball escrit en francès és de la romanista i professora de la Universitat Rovira i Virgili, Elena de la Cruz Vergari.
En el seu text d’introducció, el professor Jad Hatem escriu que el terme sobreamor, extret de Ramon Llull i reprès per Ausiàs March, designa un amor excessiu que comporta sobredolor. El sobrecreix, però, es manifesta en la intensitat de dues línies divergents, escriu el professor Hatem: l’una és la que porta el desig cap a l’absolut i la follia; l’altra és la que origina l’amor pur. En el seu assaig, el professor Hatem ens fa veure com s’entrecreuen aquestes dues línies en les eminents figures esmentades més amunt pertanyents a la poesia i a la filosofia andalusina i catalana.
El sobreamor és lliurament pur i tendeix a enlairar-se, escriu Jad Hatem. Cerca un límit que li calgui superar. I esmenta Ausiàs March, quan diu que el seu subjecte és un “extrem amador”, a “tot extrem posat” a causa de l’amada. I aquí és on anem entenent els extrems de l’amor profà quan a causa de l’amor pur tendeix a enlairar-se, a fer-se sagrat.
Cal considerar, com Ibn Arabî, l’amor com una religió? Una lectura moderna ens portaria a considerar l’amor no tant com una religió en els termes que s’entén la religió, sinó com una forma d’espiritualitat. La concepció moderna de l’ésser humà ja no separa el cos de l’esperit. Per tant, es tractaria d’estimar de manera que aquest impuls ens portés a encarnar l’esperit tot espiritualitzant el cos.
Hadewijch d’Anvers, segons com tan pròxima a la concepció sufí de l’amor, intuïa aquesta crida íntima: L’ordre que em dóna Amor/ llança el meu esperit a l’aventura:/ alguna cosa sense forma encara…Així, Amor es materialitza en el mateix amor que es llança a estimar sense perquè, però que clarament se sent. Amor pren totes les formes possibles. Ibn Arabî ho diu d’aquesta manera: El meu cor ha esdevingut capaç de rebre qualsevol forma: una pastura per a gaseles o un convent per a monjos.

  • La crisàlide, Teresa Costa-Gramunt (Pagès editors, 2002)
  • Article publicat a L’Eco de Sitges, 26 d’octubre de 2012

    



   

divendres, 16 de novembre de 2012

La sonata del clar de lluna




És possible que les relacions més equilibrades entre els homes i les dones d’avui i del futur canviïn la forma de viure trasbalsos afectius com ara la mort del marit o de la muller. I és que la viduïtat encara presenta actituds diferenciades que no sé si són instintives, pròpies del gènere, o si són culturals. El temps ho anirà aclarint, ja que la simple observació diu que la majoria de vídues acostumen a ser-ho de manera definitiva i en el cas dels vidus sovint és al contrari. Un exemple: el poeta Paul Éluard, etern enamorat de Gala tot i el divorci de la parella, i desfet per la mort prematura de l’abnegada Nusch, no va trigar gaire a casar-se amb Dominique. El moviment surrealista, tan trencador, no va acabar pas amb el somni de l’harem.
La vídua encara avui és una poderosa figura arquetípica en el marc de la tragèdia existencial que pot ser encarnada en qualsevol moment tant per una dona senzilla, anònima, com per un personatge reconegut com ara va ser el cas de la poeta Melissanthi, protagonista literària del monòleg poètic de Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna (Adesiara).
Conta l’anècdota que l’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Iannis Ritsos, va anar a donar el condol a la poeta Melissanthi (pseudònim literari d’Ivi Koúgia) per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, i davant l’evidència de la solitud, la dona li va dir que l’acompanyaria un tros de carrer. El trajecte finalment va allargar-se fins arribar a la casa de Doukaris. El camí de tornada feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la silueta vestida de dol de Melissanthi va retallar-se amb nitidesa en la lluna plena que en aquell moment s’alçava al firmament. Aquesta imatge impactant que Doukaris va explicar a Ritsos va inspirar aquest bellíssim, intens i líric poema monologat que és La sonata del clar de lluna.
Com assenyala Joan Casas, l’excel.lent traductor d’aquest poema i autor d’un pròleg molt aclaridor que l’acompanya, aquest monòleg ha donat lloc a diverses interpretacions, entre elles que Ritsos, que pertanyia al Partit Comunista, hi va voler mostrar el carreró sense sortida de l’individualisme i de la civilització burgesa… Louis Aragon emparenta aquest monòleg amb els hermètics Lautréamont i Rimbaud. Altres crítics apunten simplement a la creació per part de Ritsos d’una veu que durant el monòleg va explorant les seves possibilitats dramàtiques fins a esgotar-les, posant fi d’aquesta forma a la tensió dramàtica.  
Pot veure’s així, però també de tantes altres maneres. Al meu parer, la genialitat de Ritsos beu de les fonts de la pròpia tragèdia grega que tant ha fertilitzat el nostre imaginari cultural. Seguint aquesta corrent, a La sonata del clar de lluna hi desplega amb gran mestria i imaginació la veu d’un personatge femení que no s’allunya de la figura de la dona que la tradició lliga al cicle lunar, i que en aquesta imatge tan gràfica de la dona de negre retallant-se en el blanc de la lluna agafa un profund sentit simbòlic.
En el cicle menstrual de la dona hi ha la mort de l’òvul pel qual, de manera conscient o inconscient, ella sempre fa un dol. En la figura arquetípica de la dona vídua, doncs, s’hi poden concentrar tants sentiments de pèrdua: el sentiment de buidor per l’espòs mort, la solitud que ho emplena tot, la possibilitat de donar cos a una nova vida mitjançant l’intercanvi amorós. La vídua persevera en la memòria de l’espós, pur acte d’amor ja que no té correspondència. Aquesta memòria es constitueix en una presència no moridora. I justament perquè l’absència del martit mort va esdevenint una presència no moridora, la vídua resulta alliberada del pes i de les seduccions de la carn per sentir les passes del món, si així ho vol. Com he dit més amunt, gairebé sempre ho vol, ja sigui per instint o ja sigui per imperatiu cultural. El tema resta obert.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 de novembre de 2012. A la fotografia la lluna d'agost de 2012 sobre els terrats de Burgo de Osma, Sòria).