diumenge, 11 de desembre del 2011

Poemes francesos de Rilke

La lectura dels Poemes francesos (Edicions de la ela geminada), de Rainer Maria Rilke, pulcrament traduïts per Mariàngela Vilallonga, s’han anat demorant, com aquell qui no vol acabar-se’l, no, no encara, un bon vi servit en una copa de cristall. Em calia assaborir-los a poc a poc.
Els lectors d’aquests comentaris saben fins a quin punt estimo Rilke, aquell home que va escriure fins al límit del seu saber per reconèixer-se en el seu ésser recòndit, sempre tan hermètic, tan amagat, tan obscur. D’aquí ve que la poètica de Rilke sigui, si la paraula no sembla agosarada, una teologia, una filosofia de Déu –del Déu interior- desplegant-se en la paraula a fi i efecte de revelar-se, a vegades amb llum encegadora, com la de l’àngel terrible, a tan perseverant buscador.
Escrits en els últims temps, els temps suïssos del poeta, aquests poemes van ser escrits en llengua francesa. La seva poètica continúa sent un camí de recerca de l’essencial de l’existència, però sembla que en aquesta etapa ho és d’una manera més dolça, no tan dramàtica, no tan trencada, com si la ferida de la vida hagués entrat en un procès de guariment.
Hi fa, en aquesta sensació de vida contemplativa, de suavitat inesperada, que el poeta s’inspiri en jardins i vergers? Llocs de pau, són horts i jardins, llocs de meditació. Igual que els paisatges a cel obert, amb rius i llacs de transparència diamantina. En aquests llocs, amb els ulls plens de meravella, sorgeixen presències benèfiques:

      Nimfa revestint-se sempre
      d’allò que la despulla,
      que el teu cos s’exalti per a
      l’ona rodona i rude.
      Sense repòs canvies de vestit,
      fins i tot la cabellera;
      rere tanta fugida, la teva vida
      resta presència pura.

L’aigua d’un saltant exalta la mirada del poeta, que la contempla en el seu esplendor de presència pura. Si no fos per la distància geogràfica i mental respecte d’Orient, es diria que Rilke s’ha tornat un poeta zen, ja que en el poema hi descriu simplement la impressió que li provoca, en efecte, la presència pura del fenomen.
En una carta que Marina Tsvietàieva escriu a Rilke l’estiu de 1926, recollida oportunament per Mariàngela Vilallonga en l’escrit introductori a la publicació dels Poemes francesos, li fa avinent que, tot i que el reconeix a cada vers, els versos francesos li sonen més breus, gairebé un resum. En efecte: el poeta s’ha tornat més essencial, i Marina ho atribueix a la llengua. Sí i no. Cal atribuir aquest canvi no només a la llengua, que el fa escriure d’una manera diferent de l’alemany, sinó també al seu estat d’ànim, que ara està esponjat i més alleugerit per un entorn que li és favorable.
És en aquest marc, i fruit d’una saviesa antiga que els nous temps, curiosament els més pròxims a la mort, han tendit a amorosir, que el poeta escriu els versos que hauran d’acompanyar-lo en la seva tomba a Raron:

      Rosa, oh contradicció pura, voluptat,
      de no ser somni de ningú enmig de tantes
      parpelles.

Millor imatge no es podia trobar per descriue el viure humil i alhora sublim de la rosa, que floreix per a tothom. Vida finalment deseixida d’ella mateixa sense deixar de ser ella mateixa; la vida en estat pur que el poeta va poder viure finalment, finalment.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 9 de desembre de 2011)
   

2 comentaris:

  1. Traduir és difícil i atractiu alhora: trobar la paraula justa, escaient.
    Evitar un se-se (primera línia) exigeix un joc d'imaginaris, formes i adaptacions, un sisè o setè sentit que ens fa estar alerta.
    Ho dic perquè ni aquest és un poeta qualsevol ni sembla que la traductora tampoc.
    Bon article, Teresa.
    Olga

    ResponElimina
  2. Certament, estimada Olga.
    La traducció és la via natural, un pont que va d'una llengua a l'altra, però demana una sensibilitat extrema... És el cas d'aquest treball.

    ResponElimina