divendres, 2 de desembre de 2011

El somriure de l'esfinx

S’han mogut els teus llavis de pedra,
els teus ulls han parpellejat?
Veus alguna cosa que jo no veig,
més enllà del desert que esborra camins?
Per un moment he cregut que somreies.
No hi ha déus que visquin sols –m’he dit.
Necessiten el cor dels humans per ser.
Tu no ets pas diferent,
la teva carn mineral té les seves febleses,
aquell ròssec del pas del temps que t’esmicola.
Malgrat tot, somrius mentre observes el silenci.
(poema inèdit)

3 comentaris:

  1. L'esfinx sempre contempla l'infinit. No sembla que vulgui fixar la seva mirada altiva sobre els habitants del poble que l'ha fet. Perquè si és un déu, l'ha creat un poble.
    Olga

    ResponElimina
  2. Et deixaria un comentari com, d'altra banda, ja he fet altres vegades. Però està clar que no me'l contestaràs. T'asseguro que no em cal saber el perquè.
    Seguiré llegint-te.

    ResponElimina