dilluns, 5 de desembre de 2011

Afinitats entre Celan i Fiol

Una de les lluites més grans que ha d’establir el poeta de l’experiència del transcendent és la lluita amb les paraules per tal de fer-les dir el que és tan difícil de dir, ja que pertany al pur misteri de l’ésser recòndit. Lluita que, en contrapartida, a vegades es resol en una rara fluïdesa verbal, tot i que succinta, ja que allà on no arriben les forces humanes arriben les forces divines en forma d’inspiració.
La lectura de dos poetes, Paul Celan i Bartomeu Fiol, tot i que de cultures, èpoques i móns diferents, ha vingut a confirmar-me que a vegades es produeixen afinitats entre poetes, acords que van més enllà de l’estètica i de la proposta intel.lectual conscient per convergir en un punt de difícil definició, com és una tradició cultural i espiritual que sobrepassa les fronteres geogràfiques i històriques.
Aquest punt de trobada entre la poètica de Celan i Fiol és l’estela, tan difusa com es vulgui, de la tradició jueva, sembrada i crescuda per tot Europa, ni que sigui per via del cristianisme. L’última poesia de Bartomeu Fiol, publicada a Carants (Proa), abunda d’un gènere rar en la nostra poesia laica, però escrita amb un cert sentit religiós, que és l’oració en el més pur estil dels salms bíblics, i a vegades lligant amb els kadish (oracions que la tradició jueva ofereix als seus difunts). No hauria de sorprendre, perquè, com a mallorquí, Fiol no ignorava, ni que fos per empatia, els xuetes, descendents menyspreats dels antics jueus.
També pot ser que la vena jueva de Bartomeu Fiol fos cultural com la de Salvador Espriu, amb la poètica del qual cal trobar també semblances. Així, amb una poesia cada vegada més pobra en el sentit franciscà de despullada, i més mística a l’hora d’expressar l’essencial de l’experiència, Fiol escriu una sèrie de pregàries que són continuació de la tradició bíblica (potser Job és el model): La calcinació de qui ha pregat o demanat/ no ha d’afectar per res la seva pregària. És clar. La pregària val per ella mateixa, ja que és pura energia, justament allò que no es calcina ni mor.
Aquesta calcinació, o mort dels cossos pregants i la seva comunió amb Déu malgrat tot, o precisament per això, és present també en els poemes de Paul Celan, els pares del qual van morir al gueto on havien estat internats: Cavem una tomba a l’aire no s’hi jeu estretament. Els cossos evaporats en fum que troben àmplia tomba a l’aire és una clara referència a l’Holocaust. Cossos calcinats i evaporats troben aixopluc en un cel al qual el poeta Celan, malgrat tot, s’adreça, encara que sigui a través del nom Ningú: Lloat siguis, Ningú./ Per tu volem/ florir./ Cap/ a tu.
I és que la vida no cessa, el Déu atemporal no cessa de fer-se temporal per veure’s en el mirall de de les seves criatures. I a desgrat de tots els Holocausts de la història, el cel continua viu damunt dels nostres caps perquè aquest és el sentit de la vida segons l’arbre de la Càbala: Déu (Keter, la Corona) descendint fins a Malkut, nosaltres. I nosaltres en reciprocitat pujant fins a Keter amb penes i treballs, però amb voluntat d’ascendir fins aquella dignitat perquè és el mateix Déu qui ens va insuflar aquest desig d’elevació. Celan ho descriu així: També aquesta/ terra fèrtil es bada,/ aquest descendir/ és, d’entre les que floreixen/ salvatges, la corona.
Cal situar les poètiques de Fiol i Celan en la tradició bíblica, juntament a les tradicions literàries d’on han sorgit i que ells vigoritzen amb les seves aportacions creatives. En un esforç per dir l’indicible, ambdós domen i estilitzen el llenguatge (Amb tot allò que a dins hi té cabuda,/ també sense/llenguatge, diu Celan) i el converteixen en una oració, encara que pugui semblar irreverent, com aquesta de Fiol: Perquè un crucificat, qualsevol,/ ha de ser considerat, certament, sense cap dubte,/ fill de Déu.

(In memoriam Bartomeu Fiol (1933-2011), article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de desembre de 2011)

       

     

2 comentaris:

  1. Ben estudiat article, Teresa. Tothom és fill de Déu, sense irreverència: el sol fet de viure ja proveeix dels sofriments necessaris, si és que realment se'ns demana sofrir. I si es mor crucificat o de pitjors maneres, que n'hi ha, no sé de quin bon pare seríem fills. No devem reverències, no pas a aquestes alçades.
    Abraçada,
    Olga

    ResponElimina
  2. Un article magnífic, Teresa. Gran error el d'Adorno quan va dir que després d'Auschwitz no es podia escriure poesia (per bé, que més tard ho va matisar). És justament després d'Auschwitz que més cal escriure'n.

    ResponElimina