diumenge, 13 de novembre del 2011

Històries personals, història col.lectiva


He llegit que el vell d’esperit jove Moisès Broggi fa uns quants dies que està ingressat perquè s’ha trencat el fèmur. L’edat –l03 anys- li ha tornat els ossos fràgils. És el natural. El doctor Broggi, gran humanista, home d’esperit lliure i savi història viscuda, es presenta per senador. És admirable i tan de bo tingui molts vots.
Les històries personals mai no estan aïllades de les històries col.lectives ni, segons com, de personatges de renom com Moisès Broggi.
La meva mare sempre m’ha relatat amb aquell detallisme que la caracteritza, que als tretze mesos em vaig trencar la cama dreta i que me la va operar el doctor Broggi, que ja llavors era considerat una eminència. En aquell temps jo ja devia tenir els ossos fràgils. Sóc filla de la llarga postguerra criada amb llet Pelargon allargada amb aigua i aquesta és una factura que és paga a la curta i a la llarga, ja que des dels quaranta-tres anys que tinc osteoporosi i una escoliosi detectada als divuit.
El caparró, però, el devia tenir clar i el geni força viu, ja que a la clínica on em van operar una hora o altra tothom entrava a l’habitació per escoltar, embadalits, com aquella criatura tan petita explicava com s’havia trencat la cama.
L’operació potser va anar bé, però no el postoperatori, ja que la cama va gangrenar-se. El doctor Broggi no va fer res, devia creure que no hi havia res a fer i simplement em va donar per morta. La meva mare plorava amb lògica desesperació, i la gent que m’havia conegut també. Les monges infermeres de la casa també es compadien de la meva mare i de mi, un infant de tant poc temps, i així que la feina els ho permetia baixaven a la capella a resar, tot esperant el fatal desenllaç. Només un miracle podia salvar-me.
No em va salvar un miracle sinó la compassió, la gosadia i la fe en ell mateix d’un metge jove. Aquest home, del qual no sé el nom, però que mai no oblido, va arriscar-se i amb el permís de la meva mare, en aquella hora decisiva tan valenta com ell, va provar de treure’m la carn podrida fins arribar a l’os, que va deixar pelat. La macabra operació va tenir èxit, la carn va tornar a crèixer i només tinc un petit senyal a la cama que em recorda la força que a vegades amaga la fragilitat.
(extret de La capsa verda)

2 comentaris:

  1. Sort que hi va haver un metge jove que va arriscar, Teresa! Llàstima que no en coneguis el nom. Un àngel!

    ResponElimina
  2. Teresa, aquest sí que és un fet viscut i commovedor, en aquest cas fins al moll de l'os. Aquesta capsa verda és plena de sorpreses... i de vida. Que ara ho puguis explicar tan bé com ho fas, també ho deus al metge jove, pensa-ho. Jo també li estic agraïda perquè t'hagi deixat entre nosaltres.
    Olga

    ResponElimina