divendres, 18 de novembre de 2011

Acostar-se al matís


Quan jo era nena, i la meva mare encara ho recorda, feia una pregunta impertinent:
Els humans naixem bons, perfectes, o dolents, imperfectes?
En les meves càbales no em semblava que els infants fossin imperfectes encara que no fossin especialment bells o molt intel.ligents. Els grans no em semblaven més perfectes pel fet de tenir més coneixements i l’autoritat de manejar el món, almenys el meu món. Els veia defectes.
Però aleshores també em fixava que hi havia infants que petits petits ja mostraven una maldat per a mi desconeguda, fins i tot sorprenent en unes persones tan petites. De la mateixa manera observava gent gran que com més gran es feia més de bona jeia em semblava que es tornaven, com si l’edat els atorgués no només una saviesa per capes sinó una gran comprensió pel matís. Espero no ser gaire lluny d’aquesta comprensió pel matís.
(extret de La capsa verda)

3 comentaris:

  1. Segons el DIEC2 matís és la diferència de grau gairebé insensible que distingeix una cosa d’una altra de molt pròxima.

    Sí que n'hi ha de persones a les que els passa això i tant de bo ens passés a tots, però la comprensió pel matís no ve sola...

    ResponElimina
  2. És clar que no...! Ve després de sortir d'una mateixa, parar atenció als altres, d'experimentar l'empatia fins al moll dels ossos.

    ResponElimina
  3. I tant, Teresa, que els matisos importen, i molt. Em sembla que ja n'hem parlat posts enrere. Per a tot artista i per a sensibilitats afinades, el matís és una immensa riquesa.
    Olga

    ResponElimina