dissabte, 29 d’octubre de 2011

Vicis i virtuts

En la meva infantesa i adolescència, es parlava, i no només a les esglésies, de vicis i virtuts. Una i altra paraula semblen haver desaparegut del llenguatge corrent de tal manera que si algú les diu sembla que parli d’un temps que mai no ha existit. A mi em semblen paraules exactes per dir el que senzillament volen dir com a tendències contraposades en el cor dels éssers humans. En aquest cor, si ho volem, es poden elevar temples a la virtut i excavar masmorres per als vicis.

4 comentaris:

  1. En Modest Prats va fer, l'any 1983, un discurs memorable en llatí, durant el lliurament de premis del I Certamen poeticum linguae latinae, que organitzàvem a la UdG, amb aquest títol "De peccatis et vitiis". Va parlar sobretot, és clar, dels pecats i dels vicis de l'escriure. M'hi has fet pensar.

    ResponElimina
  2. Són dues paraules bandejades pel llenguatge políticament correcte i per l'estúpida mania d'eliminar tot el que tingui ressonàncies religioses. S'ha confós l'escàndol que sovint representen les actituds dels col·lectius religiosos amb la més que respectable voluntat humana de cercar la trascendència.
    D'altres paraules tabú avui en dia són misericòrdia o llàstima. Fer-les servir provoca un seguit de males interpretacions inacabables.

    ResponElimina
  3. Existeixen, Teresa. El que hi ha, també, i em va fer aprendre el poeta Llacuna, és un sens fi de matisos i gradacions. No només el maniqueisme del blanc o el negre.
    I no és que m'excusi en la mitja veritat, sinó que la riquesa de les actituds humanes i de l'observació de la natura ens fan entendre millor les tonalitats entre els dos extrems, i això és important per aprendre a jutjar.
    Olga

    ResponElimina
  4. Vici d'escriure, virtud de corregir? M'agrada molt virtud, crec que explica molt bé l'ànsia de superar-se d'un mateix, alhora que la dignifica.

    ResponElimina