dimarts, 4 d’octubre de 2011

Un xiscle de gavina...

Un xiscle de gavina esquinça l’aire quiet.
La solitud m’estreny el pit, l’ofega. Ens havíem estimat, i ara el temps del mannà amorós s’escola com l’arena en el rellotge del temps. La platja de l’ànima és deserta, l’aigua del mar contaminada: ni somnis, de peixos vius que ens alimentin.
Com Ariadna he fet niu en el plor, la desolació habita la meva illa.
“Fuig”, em diu Eros a cau d’orella.
“Salva’t”, em diu Hèlios dalt del carro de foc.
No em puc moure. Em sento les cames sense ossos. La tempesta de vent, ahir, va ser tan forta que va ensorrar la casa que havíem alçat.

(primer poema, aquest en prosa, d'Alba i cendra a París)

3 comentaris:

  1. No tinc paraules, em quedo amb el que he sentit llegint-lo, no ho sé dir...

    ResponElimina
  2. Aquest seguit d'imatges precioses aturen l'alè...

    ResponElimina
  3. He pensat (però ja he deixat de fer-ho) sempre que "Salva't" i "Fuig" anaven de la mà. Vull dir, que per a salvar-se calia fugir.

    ResponElimina