divendres, 21 d’octubre de 2011

Picasso i la matèria

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

1 comentari:

  1. Picasso és un dels grans referents mundials, d'acord, però no és l'únic.
    Es poden respectar els seus punts de vista i els dels que el comenten però, sortosament, el món de l'art és molt més vast i no es redueix a una sola persona. (Aquí a Catalunya sí, per exemple amb Tàpies i ara amb el seu acòlit, Barceló).
    Olga.

    ResponElimina