dilluns, 10 d’octubre de 2011

La Neus

A la Neus li agradaven molt les mimoses. Esperava amb delit veure-les florir cada any, encara amb el temps fred, però apuntant ja a la primavera amb les seves flors de color groc, com sols petits. Escric li agradaven en temps passat, i em dol, perquè la Neus Calpe Gimeno ens va deixar el dia 16 de setembre: vaig llegir la seva esquela a La Vanguardia i el cor em va fer un salt. Cada dia em trobo més en aquesta circumstància: amics i amigues que se’n van, que tot d’una se’m representen en temps passat.
Vaig conèixer la Neus –vídua de Lluís Masvidal i Pagès, afegia sempre, perquè mai, mai, no va oblidar l’amor de la seva vida- en les classes de literatura catalana que un curs vaig fer a l’ICESB amb el professor Ramon Cotrina. El professor Cotrina, que va apadrinar el meu primer llibre publicat, El vel d’Harmonia, amb un pròleg de la seva ploma, va ser el traductor al català dels llibres de Michel Quoist. Recordeu Michel Quoist, l’autor de Reeixir?
La Neus Calpe assistia a aquestes classes de literatura catalana que fèiem cada dimarts. Una vegada el professor Cotrina va creure que els seus alumnes ‘escriptors’ podíem escriure un o dos contes cadascú i presentar el conjunt (seleccionant els contes prèviament, és clar!) a un concurs literari, a veure què passava. Vam titular aquell conjunt Contes del dimarts i amb el pseudònim de Milena Roïç (escrit així, d’aquesta manera tan estranya) vam presentar-lo al “Víctor Català”. No el vam pas guanyar. Però l’aventura d’escriure un conte amb cara i ulls ens va estimular d’allò més.
La Neus Calpe també escrivia. Més encara: animava i publicava una revista literària que duia per nom L’Arboç Tornaveu Literari. L’havia heretada del seu marit, vull dir la direcció de la revista. La Neus es va prendre molt seriosament aquesta tasca començada per Lluís Masvidal. Un cop mort, convocava cada any un premi literari amb el seu nom.
En un prestatge de casa tinc guardats alguns exemplars de L’Arboç Tornaveu Literari amb col.laboracions meves, així com un exemplar de l’inèdit Contes del dimarts. Jo n’hi tenia dos: Un perfum indiscret i Miralls. Llegits ara veig que tenen alguna possibilitat… però s’haurien de refer de dalt baix! M’he tornat molt severa. En canvi, en aquesta època de les provatures escrivia tan alegrement. La ignorància és atrevida.
Recordo una tarda la Neus Calpe asseguda al meu estudi. Volia que li dissenyés un ex-libris. Va ser aquella dia que em va dir que li agradaven tant les mimoses, una flor una mica salvatge comparada amb la meravella de flors que la Neus tenia a la floristeria que va posar en quedar-se vídua. Encara la veig entrant amb un gran ram de flors el dia que vaig presentar Alfa és Omega al Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquell dia feia l’ofici de presentador Baltasar Porcel, que ens va deixar fa dos estius, i entre el públic hi havia Jordi Llimona, que va morir l’11 de setembre de 1999. Recordo que en acabar l’acte vam repartir les flors. Així era la Neus.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d’octubre de 2011. A la foto, les mimoses de casa un any que va nevar al febrer. Retornaré a aquest espai dissabte vinent, ja que serem uns dies a Madrid)





5 comentaris:

  1. Quina sort poder tenir mimoses... Aquesta flor solar que alegra el cor de l'hivern i que perfuma suaument els interiors.
    Bon article, Teresa.
    Olga

    ResponElimina
  2. Hola Teresa, (si em permets dir-te pel teu nom) el meu nom és Clàudia Esplugas Masvidal, i sóc la néta de la Neus i de'n Lluís.

    Avui m'he trobat amb la necessitat de descobrir una nova cara de l'àvia, de sentir-m'hi més aprop: Imagina't l'emoció al trobar el teu escrit quan he buscat el seu nom al Google! (alguns membres de la família ja havíem trobat en algun altre moment.)

    Quina descripció més exquisita de l'àvia Néus. Quan vàrem haver de recollir totes les seves coses, vaig trobar un piló amb centenars dels seus ex-libris, i els tinc ben guardats com a tresor que són. Les mimoses són l'element principal, així com una dona amb faccions nobles i les paraules "sempre amor".

    M'agradaria enviar-te'n algunes, estic segura que li hauria agradat que en tinguéssis.

    Ja han passat quasi 5 anys, i per a la família (o a mi com a mínim) mai ens hem arribat a acostumar. Sóc jove i no he vist a masses familiars ni amics marxar, però dins la poca experiència que he tingut, el cas de l'àvia segueix sent extrany:

    Suposo que és el que passa quan han estat persones que han tocat a tanta gent com ella, persones que han traspassat la simple mortalitat amb la seva passió per la literatura, l'escriptura, el seu amor , la família i els amics. Ocupava tants espais dins la nostra vida i el de tanta gent, que simplement no sembla que hagués marxat mai.

    Encara em dóna la sensació que en qualsevol moment trucarà al telèfon per preguntar com va anar la graduació de l'institut, el primer dia d'universitat, la primera feina seriosa, l'escriptura.

    Allà a Cardedeu sempre estava pendent de les diferents mimoses. Tal i com has dit, em sembla que era el caràcter silvestre de l'arbre i les flors les que l'encisaven. En teníem una que creixia al llindar del bosc, just on acabava el jardí. Normalment la deixava fer, però quan la natura la tractava amb severitat, ella li donava un cop de mà "d'amagatotis" amb la manguera.

    N'hi havia una altre que encara creix al costat de l'ermita, just al Coll del turó on vivíem. Encara creix majestuosa mirant cap al Maresme , vall enllà. D'aquesta en feia petits ramets que sempre ens trobàvem a la taula de la cuina, el seu petit detall de temporada.

    Jo escric des de Seattle amb un teclat Americà que no em permet expressar-me amb total llibertat, però si algun d'aquests dies pujes a l'ermita de Sant Esteve del Coll, ara és dels millors moments per veure-la en la seva glòria, abans que es penseixi amb la calor de l'estiu. Ella descansa amb en Lluís al cementiri del costat. La meva mare diu que molts records, podríem continuar el contacte.

    I solem pensar en la mimosa, i ja veuràs que allà on ella jeu només hi trobaràs flors silvestres :) gràcies per portar-nos-hi més aprop :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha emocionat molt la teva carta, Clàudia. Recordo molt sovint la teva àvia. Les mimoses me la retornen cada any, i les flors me la recorden tantes vegades. Hi ha èpoques de la nostra vida que s'omplen de persones com la Neus. I mai no s'obliden. Prenc nota d'on és enterrada, amb el seu estimat Lluís. Una dona enamorada des del primer dia fins a l'últim. Això és molt maco. Dóna records a la teva mare, i escriu-me quan vulguis. Mentrestant, t'envio una gran abraçada, Teresa

      Elimina
  3. Claùdia, ara veig que no t'he escrit cap adreça. La postal: Apartat, 38 - 08800 - Vilanova i la Geltrú. L'email: costagramunt@gmail.com
    Abraçades

    ResponElimina