diumenge, 21 d’agost de 2011

L'estiu

El món depèn de la mirada, de la mirada interior. L’estiu també depèn d’aquesta mirada que mira i veu. Es pronuncia estiu amb veu càlida i alguna cosa es dibuixa per dins, ja que l’estiu no és només una estació de l’any. Hi ha estius que ho són més que els altres. Estius personalitzats, podríem dir, estius fets a mida. A mida de la nostra mirada interior.
A la vida a vegades només hi ha un estiu. L’estiu que ens vam enamorar, per exemple. Oh, jo m’he enamorat més d’un estiu, ja sento que diu algú. Sí. Però hi ha un estiu en què l’enamorament va més enllà de l’enamorament: és com una epifania, una revelació que trastoca la vida.
El meu és un estiu a Menorca. Per aquest motiu potser no hi he tornat mai més, a aquesta illa preciosa. Sento que alguna cosa molt fràgil i molt estimada es trencaria, d’aquella imatge, que no sempre va ser feliç, però sí que va ser epifànica: tota una vida dins d’aquest estiu a Menorca.
Divuit anys no es tenen mai més. No des del punt de vista cronològic. Però sí que es tenen en la memòria d’aquest estiu que, com com el pa d’ángel el dijous de Corpus, brilla més que el sol. No necessito excuses per pensar en aquest estiu de la meravella: se’m presenta, diàfan com un mirall acabat de netejar, cada vegada que l’evoco.
Però un llibre m’hi ha fet tornar a través d’una veu poètica. Es tracta de L’estiu del tonigth, tonight (El Gall Editor), de Laia Martinez i Lopez. Aquest poemari va ser Premi Art jove de poesia en català 2010, convocat a Pollença (Mallorca).
Laia Martinez i Lopez és nascuda a Berga, l’any 1984. L’any 2009, arrel de la publicació d’un llibre seu a Mallorca, va decidir passar-hi l’estiu. I aquest és L’estiu del tonigth, tonigth, l’estiu que, brillant més que el sol d’estiu a l’illa, li va canviar la vida. Enamorar-se no és una qualsevol cosa: és una de les coses més importants del món. Tant que, enamorats, ens canvia el món, ens canvia la mirada sobre el món.
I aquesta nova mirada sobre el món és el fil conductor d’un poemari que descriu, amb suggestives imatges poètiques, com es transforma la vida ordinària en extraordinària. El prologuista de L’estiu del tonigth, tonigth, el poeta Francesc Parcerisas, apunta, ben encertament al meu parer, sobre la saviesa que atorga la mirada de l’amor.
Sens dubte. En l’amor, que hauríem d’escriure amb majúscula, hi entrem a les palpentes i pel camí n’aprenem les llums. Fins i tot quan l’amor es malaguanya. No és el cas de la jove poeta Laia Martinez, que ens n’ofereix, espontània i sàvia, la seva experiència pletòrica de l’amor en un llibre molt bell.
En els dies de l’estiu revé en tants de nosaltres el record d’un estiu triomfal, il.luminat amb el sol de la tarda que torna daurades les pedres dels temples. Sol que pinta de blau-verd el mar, que el pinta de blau-miracle com miraculosa és la mirada de l’amor que, com una vareta màgica, tot ho transforma en bellesa sublim. Deia Goethe que en la vida tot és símbol. Sí. I ho és a través d’aquesta mirada que tenyeix les coses de colors que semblen impossibles, colors-fruit de la blanca llum interior que els dissemina, pròdiga, en la natura de l’estiu. La mateixa llum que dibuixa en la nostra memòria i amb el traç precís d’un burí un estiu de la nostra vida, per més que ni hagi, i és desitjable, una muntanya ben alta de bons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d'agost de 2011. A la foto, una vista del passeig de Vilanova, capaltard, amb la platja de fons, presa l'estiu de 2008)



























1 comentari:

  1. Per més que n´hi hagi una muntanya ben alta de bons, cosa que és desitjable, com tú dius, sempre n'hi ha un que és L'ESTIU de la nostra vida.

    ResponElimina