dissabte, 13 d’agost de 2011

Càbales del call


Cada llengua manifesta una visió de l’univers. Per això, totes les llengües no són iguals, però tenen el mateix rang: cada parla respon a una tessel.la del mosaic. En català, l’expressió ‘fer-se càbales’ significa pensar, raonar. Però, què és i què significa “càbala” en l’origen? Literalment, l’hebreu kabbalah significa ‘tradició rebuda’. És a dir: l’ensenyament que passa de boca a orella, la transmissió directa d’una saviesa espiritual intemporal. La càbala és la via mística del judaisme. El misticisme, forma superior de tota religiositat, aspira a una fita segons cada creença. En les anomenades religions monoteistes i del Llibre, el judaisme, el cristianisme i l’islamisme, aquest punt culminant és la unió amb Déu.
La càbala, quant a via mística, més que una doctrina és una vivència. Els cabalistes jueus, independentment d’on hagin viscut i en quin temps, han practicat la càbala amb una idea al cap, que en termes abstractes es pot traduir com ‘vida en el no-res’, ‘unificació amb Déu’ o ‘pèrdua d’un mateix en l’Infinit sense límits’. Tots els cabalistes estan d’acord que aquesta fita la poden assolir els humans en el món manifestat. Com a imatges vivents de Déu que respiren i tenen consciència d’ells mateixos, els éssers humans poden servir de pont perquè l’influx diví arribi als fets quotidians i, a partir d’aquests fets, les emanacions de Déu es remuntin de nou cap a l’Infinit. Aquest recorregut espiritual que va de Déu (en la figura de Keter, Corona) a les criatures, i de les criatures (en la figura de Malkut, Regne) a Déu, té una imatge en l’arbre sefiròtic, mapa del viatge espiritual o mandala que serveix per a la meditació.
A l’Edat Mitjana, les comunitats jueves vivien en calls. Al call de Girona va ensenyar un dels grans cabalistes de tots els temps: el metge Moshé ben Nahman o Nahmànides (1195-1270), conegut entre nosaltres amb el nom de Bonastruc Sa Porta. El seu Comentari del Pentateuc és universalment apreciat. A Roma, a Praga, a Venècia, a Barcelona, a Palma de Mallorca, encara es conserven alguns d’aquests carrers. La història recent i passada d’Europa ens parla d’holocausts, de progroms, d’expulsions i d’inquisicions contra els jueus. Els descendents de la minoria jueva conversa que viu a Mallorca, els anomenats ‘xuetes’, fins fa no res han sofert el menyspreu dels seus conciutadans, que els segregaven en base als seus llinatges (cognoms). Així, els calls han estat espais mentals i afectius que han alçat murs entre veïns.
Amb Càbales del call, Bartomeu Fiol (Premi Carles Riba, 2004) ha escrit una metàfora literària del món jueu tradicional i del cabalístic en particular. Amb Càbales del call (o reflexions en i a propòsit d’uns espais tan físics com mentals, la pràctica de la càbala i el veïnatge del call), el poeta descriu la seva pròpia vivència d’una realitat que no li ha estat aliena (recorda la discriminació que patien els xuetes a l’escola de la immediata postguerra civil) i el seu creixent interès intel.lectual per una via espiritual que el porten a familiaritzar-se amb les sefirot, emanacions divines o funcions mentals humanes.
Així, Càbales del call (Proa), un llibre inspirat, s’ha nodrit amb aquestes qualitats mentals. Per una banda, i segons l’arbre sefiròtic, per la Binah -o via femenina de la intel.ligència- i per la Jesed -o via masculina de la misericòrdia. Aquests estats de consciència, discerniment i compassió, han permès a Bartomeu Fiol construir una arquitectura poètica equilibrada, on la història i els seus dramàtics avatars es conjuga amb l’elevació de l’ànima contemplativa sense allunyar-se ni un mil.límetre de la realitat. Tot fent una autoanàlisi profunda, descarnada i valenta, Fiol pren una veu esplendent (on afegeix altres idiomes, i per tant, altres visions del món) per fer parlar també altres veus. De forma que els espais temporals (calls) es recreen i s’esborren, i jueus i no jueus de totes les èpoques s’acaren, es reconcilien i tornen a acarar-se tot fent càbales... fonamentades o no, il.luminades o no. Mai no podem estar segurs de qui som, si jueus o gentils, si innocents o culpables. Així, càbala i calls són espais sagrats –ens ve a dir el poeta- que no haurien de ser trepitjats en va, i menys sense pietat.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 23 d’abril de 2005)

























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada