diumenge, 17 de juliol del 2011

Reflexió davant la mort

El dia 7 de juliol va morir l’Ester Valls, companya de l’escriptor Antoni Munné-Jordà. Havia treballat amb l’Oriol a la ILC. Només tenia 58 anys. Aquest article –una reflexió en veu alta- es va publicar el dia 15 de juliol al Diari de Vilanova.

Un dels fets de l’existència que més ens posa de cara a la paret és el fet de morir. Només els humans som conscients de la mort, i això és el que ens diferencia dels grans primats i de la resta d’éssers vius. És la consciència de la mort, doncs, allò que ens fa humans, no pas en un restrictiu sentit fisiològic sinó en un sentit transcendent.
Més enllà de creences i religions, el sentit de la transcendència ens dota d’esperança, que és com una vitamina per viure d’una manera plena i amb sentit. L’esperança és una substància de les més potents fabricada en el propi laboratori interior. El pilar de l’esperança és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra vida fisiològica. No només una vida personal, idèntica a la que percep el Jo, sinó una vida més completa i que Jung va anomenar l’Ésser o Si-mateix. El Si-mateix, doncs, és el nucli de la vida en un sentit transcendent.
El camí del Jo a l’Ésser o Si-mateix s’anomena procès d’individuació, i, si no estem adormits, com sol passar, respon a una inclinació natural de l’ànima a integrar totes les dimensions de l’ésser per tal d’accedir a la complitud humana.
Molt esquemàticament, les etapes de la individuació són cinc. En una primera fase, els humans ens hem d’acarar a la màscara social del Jo, aprendre a no identificar-nos ‘només’ amb el Jo o la Persona (persona vol dir en grec màscara, embolcall precisament de l’Ésser) ni a ser esclaus de la mirada dels altres, tot i que la mirada dels altres ens ajuda a veure’ns des de més perspectives.
En la segona fase hem d’aprendre a confrontar-nos amb l’inconscient i amb la nostra part d’ombra, a acceptar l’ombra per poder domesticar els nostres defectes, així com també per reformular les nostres qualitats vers un sentit superior.
La tercera fase és la de la d’acarar-nos amb l’anima els homes, i l’animus les dones. És a dir: amb la nostra part femenina o masculina a fi i efecte d’equilibrar en el nostre interior aquesta dualitat.
La quarta fase és la de restablir els ponts trencats, negligits o simplement ignorats amb el nostre ésser profund, que és justament l’Ésser.
La cinquena i última fase de la recerca d’una/un mateix és l’unificació de l’ésser, o el que és el mateix: l’harmonització de totes les dimensions de la psique i la comprensió de la nostra dimensió espiritual, la vivència del transcendent. Vet aquí l’acompliment de l’Ésser o Si-mateix.
La consciència de l’Ésser que som més enllà del Jo, una intuïció que porta a treballar-nos a pic i pala com he descrit, és un pilar d’esperança davant el fet de la mort. Ningú no dubta que la vida material continua en ella mateixa a través del procès del reciclatge de matèries, per dir-ho a la manera ecològica. Però és més enllà de la matèria que vivim, que viu l’esperit que anima la matèria. I si la paraula esperit provoca escrúpols, digueu-ne consciència o intel.ligència global. Aquesta consciència o intel.ligència global és creadora, i la tasca positiva que anem fent els éssers humans la nodreix més i més. D’aquí ve que, del perfeccionament de la consciència humana en cadascú, se’n van obrint camins d’ interès compartit. Treballar-se interiorment és la millor manera de superar la mort.









1 comentari:

  1. He quedat de pedra. No ho sabia. Gràcies, Teresa, per aquest instructiu article.

    ResponElimina