diumenge, 31 de juliol de 2011

Brusel.les i el violinista

Mentre passejava pels carrers de Brusel.les, els nous i els antics, sota la llum platejada del dia tot i ser ben entrat el juliol, em venien a la memòria fets que no he viscut, però que els podia evocar per empatia. Ho he escrit altres vegades: als disset anys em vaig enamorar d’un noi, Ezequiel Larrea, extraordinari violinista que gràcies a haver aconseguit una beca March va viatjar a Brusel.les per completar els seus estudis. L’atzar -perquè no va ser buscat, la idea era dinar al Museu Reial de Belles Arts- ens va portar a dinar a la terrassa del Conservatori de Música de la ciutat, ara en un bell i espectacular edifici modernista, no sé aleshores. No obstant això, la imaginació és poderosa i era difícil no ‘veure’ en aquell marc imponent, pujant o baixant les escales magestuoses, aquell noi que, alumne avantantjat, de seguida va constituir-se en el primer violí de l’Orquestra Reina Elisabet.
Les coses que mai no han estat, que han estat pur desig, la memòria les mitifica. Els anys han passat i amb ells mil vides. Però jo sempre ‘veuré’ aquell noi que, en acabar els seus estudis al Conservatori de Música de Barcelona, i com a premi a la seva excel.lència, va ser invitat a donar un concert al Saló de Cent. Hi érem tots els amics, el ‘grup’, que dèiem. Un moment epifànic, sens dubte, la seva brillant interpretació. I un moment epifànic la meva emoció continguda d’aquell dia. Ho va saber mai, Ezequiel, que n’estava enamorada?

3 comentaris:

  1. Les paraules, dites o silenciades, poden canviar el destí d'una vida.

    ResponElimina
  2. I tant...quina casa la memòria! tot allò que ha estat pur desitg, com dius tú, penso que li passa com a la fusta noble, envelleix amb nosaltres embellint-se.

    ResponElimina
  3. Com li agradaria a l'Ezequiel llegir aquesta entrada de "El vel d'Harmonia"!

    ResponElimina