dimecres, 22 de juny de 2011

Les veus

Unes veus em criden des de dins. Potser la de l'avi, amb els llavis serrats i el so de la veu ocult en una tristesa fonda. Potser la de l'àvia, que em mirava amb aquells ulls que m'arribaven com si haguessin travessat un bosc: els clarobscurs li reien a les ninetes. Potser és la veu de la tia Àngela, que em somreia en l'efígie daurada i vaporosa de l'Ingrid Bergman, a qui tant s'assemblava. Potser és la veu de l'Antoniet, amb el gest clos en una figura de vori d'ençà la seva mort prematura, quan a penes tenia divuit anys. Unes veus em criden des de dins i les sento tan a prop que es confonen amb la meva.

2 comentaris:

  1. Sembla que és difícil recordar i destriar les veus. Em van preguntar si recordava la veu de la meva mare. Sí que la recordo, i el to segons el moment.
    Si l'univers, diuen, conté totes les veus dites des dels inicis, també deu ser així al nostre petit univers interior.
    Olga

    ResponElimina
  2. Em preocupa de vegades oblidar les veus, que, com molt bé expliques, viuen a dins nostre.

    ResponElimina