dijous, 2 de juny de 2011

El desig

La meva mare va passar molta pena quan estava embarassada de mi, el seu primer fill. A les penes –que van ser moltes i, per tant, no caben en un petit apunt com aquest- s’hi afegeix que va passar molta gana. No és que no hi hagués menjar, a casa. La meva mare va passar gana perquè la seva sogra amagava el menjar amb pany i clau i no n’hi donava. Sembla un conte de Dickens, aquesta història, però per desgràcia és certa. Una vegada, al rebost hi havia un sac de taronges a la vista. A la meva pobra mare se li'n van anar els ulls, darrere les taronges. Només en va poder menjar un dia. El sac va desaparèixer com per art d’encantament. D’ençà d’aquell dia, la meva mare tenia desig de taronges, hi pensava nit i dia. Porto gravat el desig de la meva mare a l’interior del braç dret en forma de taquetes vermelles sobre la pell. La meva àvia paterna no volia que jo naixés.
(extret de La capsa verda. A la foto, Teresa Iglesias, 1879)

2 comentaris:

  1. Hi havia coses molt estranyes, una meva tia, molt més gran que el pare, casada amb un hereu de pagès, havia d'anar-se'n al corral i beure's els ous crus d'amagat, cosa que li havia aconsellat la seva mare, la meva àvia, a causa d'un tema semblant.

    ResponElimina
  2. Això que expliques és molt fort, molt dur i molt trist, Teresa. Penso que ho has d'ampliar i amb aquest fragment sol ja et sortiria un llibre (per exemple de tot el procés d'embaràs). Perdona si et faig la suggerència, que no sóc ningú per indicar-t'to, però ho faries tan bé...
    Petons.
    Olga

    ResponElimina