diumenge, 8 de maig de 2011

Norbert Bilbeny i la pintura filosòfica


Norbert Bilbeny és un pintor filosòfic. En el nostre panorama cultural i artístic hi ha escriptors que pinten i pintors que escriuen. És més rar que hi hagi filòsofs que elaborin una obra pictòrica de relleu, com és el cas d’aquest catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i autor d’una obra filosòfica que es desplega en nombroses publicacions.
La pintura en el seu sentit tradicional ja fa temps que ha deixat de ser un reflex de la realitat visible per convertir-se en expressió de realitats immaterials fins arribar a la pintura abstracta de Klee o de Rotko, per exemple. És en aquest context que pintures com les de Norbert Bilbeny prenen el seu sentit, que, com he dit a l’inici, és filosòfic.
Però, com s’expressa, la filosofia, en un quadre? Per començar-nos a aclarir, cosa pròpia de la filosofia, ciència que Bilbeny converteix també en art, hauríem de parlar de filosofies, ja que la filosofia, com un gran arbre, té moltes branques. Una d’aquestes branques és el neoplatonisme. Al meu entendre, és des de la perspectiva neoplatònica que s’han de contemplar els quadres de Norbert Bilbeny, a primer cop d’ull obres de geometries acolorides i sovint amb perspectives impossibles que en algun moment recorden les d’Escher.
Aturem-nos en el color de les pintures de Bilbeny i la seva combinació a través de contrastos i harmonies en el llenç. De seguida ens ve al cap la Història de la teoria dels colors, de Goethe, que des del punt de vista filosòfic era un neoplatònic. Les teories neoplatòniques van permetre al gran escriptor alemany descobrir la unitat de l’existència expressada en la diversitat. Així va lligar poesia, ciència i rosacrucisme, escola de formació humana que proporciona el coneixement del que més tard Aldous Huxley anomenaria filosofia perenne: filosofia de la metafísica que en Goethe es va traduir en la seva famosa frase: Allò vertader és idèntic a allò diví.
En els seus estudis, Goethe va arribar a la conclusió que la manera de descobrir els secrets de la naturalesa era a través de la visió intel.lectual i no pas a través de les màquines, ja que, segons ell, la naturalesa emmudeix amb el turment. La teoria dels colors de Goethe és un exemple de la seva opinió filosòfica sobre la realitat. Segons aquesta opinió, el color, tant com una realitat física produïda per la llum, és un símbol d’allò que esdevé en l’ànima. Els símbols del que esdevé en l’ànima són formes veritables, per la qual cosa també els colors són expressions veritables, idees en un sentit platònic. Així, els colors intensifiquen, dilueixen, harmonitzen o es contraposen a altres idees, tot creant una amalgama de polaritats. ¿No és aquesta amalgama de polaritats, d’idees en diàleg, allò que es pot contemplar també en les pintures de Norbert Bilbeny?
Segons Goethe, els colors s’agrupen en els colors positius o actius, que causen animació i llancen a l’acció, i en els colors negatius o passius, que procuren humors més flotants i emotius. Actius són el groc, el taronja i el roig vermellós; passius són el blau, el blau vermellós i el malva. És evident la varietat de combinacions que es poden fer per descriure realitats interiors i idees que poden ser expressades a través de colors i en formes tan abstractes, tan pures, com les de la geometria.
En un primer pla, els colors existeixen com un fet físic; en un segon pla es pot distingir la diferència entre el groc, el blau i el verd; i en un tercer pla ja es pot comprendre que el verd és la suma del blau i el groc. Si mirem els colors com mers fenomens, som en el pla òptic, material, primari; quan pensem en els colors i sentim els seus efectes ens trobem en un pla secundari, metafísic, subjectiu, reflexiu, és a dir: filosòfic.
És des de la suma dels dos plans: l’òptic, que comprèn color, geometria i perspectiva, i el metafísic, que comprèn dinamisme, emoció i reflexió, que convido a llegir l’obra pictòrica de Norbert Bilbeny. Una obra que, des del meu punt de vista, expressa a través d’un neoplatonisme plàstic la unitat en la polaritat i l’equilibri entre la física i la metafísica.
(en la imatge: Policromia XV, de Norbert Bilbeny)







4 comentaris:

  1. Aquesta definició del color com, per una banda realitat física produïda per la llum i per l'altra símbol d'allò que s'esdevé en l'ànima em sembla fantàstica.

    ResponElimina
  2. Donada la meva ignorància que puc fer?
    Potser agrair amb una dansa reverencial!:

    http://www.youtube.com/watch?v=7IS9RGvmeWg&feature=related

    ResponElimina
  3. Vet aquí com la geometria en color, Mondrian per exemple, pot induir a la filosofia, passant per un sens fi de sedassos i opinions.
    Però primer de tot, hi ha els sentits: de l'ull al cervell i, dins, tots els raonaments possibles.

    ResponElimina