dissabte, 21 de maig de 2011

L'eco de la poesia

Deia la poeta Safo: “Només és bell el bell quan algú el mira”.
Un pensament semblant em va venir ahir vespre en el recital de poesia a Sant Sadurní d’Anoia, amb la sala plena i observant en el públic atenció: La poesia pren el seu sentit més ple quan algú l’escolta, o la llegeix en la intimitat, altrament no hi ha ressò, restaria en el buit. Què seria, dels poemes, sense l’eco en el cor d’algú?

2 comentaris:

  1. Almenys això, que en quedin l'eco i les borbolles de la beguda. I també alguna amistat que es renova, s'inicia i lliga les generacions amb les belles paraules.

    ResponElimina
  2. Hi estic d'acord Teresa i això serveix per a la pintura, la ceràmica, la música...
    Falta que arribi als sentits de l'altre per arribar a la plenitud...

    ResponElimina