diumenge, 1 de maig de 2011

El meu institut

A mitjans d’aquest novembre de 2004 es commemoraven els 75 anys d’existència de l’Institut Maragall, que en l’època en què vaig transitar per les seves aules per fer el Batxillerat nocturn, ja era al carrer Provença, enmig de l’Eixample. L’Institut Maragall, que havia obert les portes a Sarrià l’any 1929, no portava encara el nom del gran poeta modernista, sinó que havia estat batejat amb el nom d’Infanta Cristina, una concessió al règim polític imperant: la Monarquia. Va ser a l’any 1933, durant la República, quan va adquirir el nom d’Institut Maragall.

En aquella primera època -i en la meva- el meu institut no era mixte, com és ara. L’Institut Maragall era un institut per a noies, i com el Ramiro de Maetzu madrileny, va ser un dels centres pioners a donar aquest tipus d’ensenyament superior a un segment de la societat que començava a reclamar-lo a crits. L’Institut Maragall va néixer amb voluntat d’oferir l’oportunitat de formar persones -en el meu cas, noies- amb voluntat d’adquirir els coneixements que ens procurarien l’estatus intel.lectual que ja tenien a l’abast la majoria de nois. Els plans d’educació dels anys 50 van permetre la implantació dels cursos nocturns, cosa que permetia que poguessis treballar i estudiar alhora. Era un sacrifici, i recordo que la meva mare, en veure’m dissabtes i diumenges de cap als llibres –era l’únic temps que tenia per estudiar- sempre em deia que aquells disset, divuit anys, no els tindria mai més...

Era cert. Però també era cert que la tria havia estat meva. Una tria madura com pot ser madura la tria d’una noia que vol estudiar per progressar intel.lectualment, però també personalment. Perquè entre la gent que en aquells anys anava a l’Institut Maragall hi havia gent sensible als moments que vivíem. Organitzades per l’Associació d’Antics Alumnes de l’Institut Maragall, s’organitzaven una sèrie d’activitats que formaven en aspectes més vitals i morals. Recordo perfectament aquell dissabte a la tarda quan vaig veure per primera vegada un reportatge del camp de concentració de Mathausen... Jo no en sabia res, d’aquells republicans catalans que hi havien anat a parar, d’aquells perdedors per partida doble i que uns anys després serien objecte d’un llibre tan esplèndid com escruixidor escrit per Montserrat Roig. Així, a l’Institut Maragall vaig obrir els ulls no només als ensenyaments acadèmics que hi havia anat a buscar: al meu institut vaig aprendre que hi havia una història pararel.la. I que aquesta història paral.lela a vegades es troba fora de les aules, però que n’és una extensió.
(article publicat a El 3 de vuit, novembre de 2004)

2 comentaris:

  1. Diu que Max Aub deia que hom és del lloc on ha fet el batxillerat. L'Institut ens obria els ulls a un món nou, a uns horitzons més amples, sobretot a mi que venia d'un col·legi de monges per a noies de Llagostera i el meu Institut era el de Girona, l'únic que hi havia en aquells moments a la ciutat, de nois i noies. Com me l'estimo!

    ResponElimina
  2. Com beia bé Màxim Gorki, les seves universitats van ser els carrers...o sigui, el paral·lel dels estudis acadèmics.

    ResponElimina