dimarts, 3 de maig de 2011

Després de la nit ve el dia

A qualsevol edat podem experimentar l’abandonament: una sensació d’ofec, de pànic ens embolcalla com un abric humit i fred, tot tenint la impressió que algú ens estira el terra de sota els peus i ens deixa a l’aire... És la por dels infants; però també és la por dels adults que encara no han crescut prou com per saber que la solitud radical és l’essència dels mortals. Les coses, o la companyia i afecte dels altres, no són mai per sempre: algun dia tallem o es trenca el cordó umbilical de la seguretat. Hem de sobreposar-nos al cataclisme i sobreviure.

Els humans -la joia de la creació!- som fràgils. Tant, que es diria que naixem només amb el programa per a fer-nos humans, i un infant és tan sols un projecte a desenvolupar. Així la plenitud humana a què aspirem (el ser en el món, no l’estar al món) passa pel camí de la creació individual, passa per obrar-nos a pic i pala, passa per fer l’esforç d’autonomia. I ningú no pot substituir-nos en aquesta tasca. Ni tan sols la mare (o les figures psíquiques del desig de retorn a l’úter com ara la depressió) que sovint evoquem quan ens sentim abandonats, quan els cops de la vida ens deixen a la intempèrie: la mort d’algú que estimem, un tort amorós, un divorci, una greu malaltia, la pèrdua de la feina o de la casa o del patrimoni, el fracàs acadèmic, professional, vital...

La feina de construir-nos (els adults) és molt feixuga; la feina d’educar (als infants) és molt pesada i a contracorrent dels valors imperants. I és que educar-nos per aconseguir sense massa traumes anar-nos desinstal.lant constantment de la seguretat impossible és gairebé una utopia en els nostres mons avançats. El món globalitzat és més insegur que mai i poc estem preparats per als lògics, però també estimulants, daltabaixos que ens esperen. Però cal dir de seguida que un entrebanc seriós, un drama personal o una crisi profunda, si no et tomben, poden ser també eines imprescindibles per a crèixer humanament, espiritualment. Amb gran clarividència, els vells diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra. Així, aquestes travesses del desert (que és una metàfora de l’experiència de l’abandonament, de la vivència de l’extrema soledat humana, quan sentim que tot i tothom ens abandona) són una via magnífica per estimular la nostra creativitat, la nostra reconversió, la nostra posada a punt per a la nova vida. Perquè després de la nit sempre ve el dia.

Ningú que tingui una vida fàcil fa grans progressos de consciència. És clar que també hi ha persones que de consciència no en volen tenir gaire o gens, no fos cas que això les fes responsables dels actes de la seva vida. Perquè no hi ha consciència sense responsabilitat. Ni llibertat sense responsabilitat. Aquests valors són equivalents, no estan fora de nosaltres, són el guany de la individuació.

De manera que abandonament, crisis i travesses del desert poden veure’s com a oportunitats per obrir els ulls al veritable sentit de l’existència. Una greu malaltia aguditza de tal forma els sentits que proporciona una visió molt pura de la realitat, o ens pot dotar d’una gran lucidesa. Difícilment algú que ha estat a prop de la mort experimentarà la vida igual que abans. O després d’un daltabaix emocional, d’un trencament de les costelles de l’esperit, un cop fet conscient és com si posessis el rellotge a zero en la teva vida, de la mateixa manera que quan tota seguretat sembla que desaparegui és quan tot esdevé possible... Així, tallar els cordons umbilicals que donen falses seguretats (possessions, bellesa, diners, prestigi, fama, poder), alliberar-se de l’efecte de l’opinió dels altres (igual elogis que crítiques ens fan dependents!) ens capacita per ser éssers amb consciència, éssers lliures.




(aquest article va ser publicat al Diari de Vilanova el 28 d'octubre de 2005. El reprodueixo per la seva actualitat)






5 comentaris:

  1. Ben actual, Teresa, perquè tractes qüestions universals, en el temps i en l'espai, horacianes, diria.

    ResponElimina
  2. De joves llegíem que els místics passaven "nits de l'ànima", els escriptors "deserts creatius", etc. De grans hem pogut comprovar en nosaltres mateixos aquestes experiències, i les podem entendre molt millor.
    És cert que haver-les passat o passar-les amb voluntat pot resultar un antídot, un escut contra situacions semblants.
    Molt bon article, Teresa.

    ResponElimina
  3. "He estat un home afortunat, res a la vida m'ha estat fàcil".

    Però què fer quan veus enmalaltir sense esperança a la persona estimada?
    Renunciar poc a poc a ella, anticipant la pèrdua que s'apropa inexorable?.
    Estimar fins al límit, supeditant-lo tot a la seva cura?
    No hi ha espai per la passivitat o per la depressió quan hi han fills petits.
    Caldrà conservar la serenitat i trobar forces per continuar endavant, enfrontats al dolor.

    Les teves paraules d'avui son extraordinaries.
    Ajuden.

    Com algunes músiques:

    http://www.youtube.com/watch?v=fWLm-MOABlg&feature=related

    ResponElimina
  4. Ignasi: vull pensar i creure que les paraules curen...

    ResponElimina