diumenge, 20 de març de 2011

Marta Montcada a Okayama

En la pantalla de la televisió s’anaven repetint, com en una pel.lícula agafada, les imatges del terratrèmol-tsunami amb epicentre dramàtic a uns 300 kilòmetres al nord de Tòkio, enduent-s’ho tot al seu pas: construccions, vehicles, embarcacions i persones, omplint aquell dia d’horror i de tragèdia humana. “I si la Marta aquests dies fos al Japó, com acostuma cada any?”, pensava, i no podia apartar les imatges dels ulls.
En efecte: la pintora i gravadora Marta Montcada a la qual vaig dedicar un escrit a Dona i art o la dansa de Lilâ és al Japó. I conscient que els amics estaríem preocupats pels recents esdeveniments a l’illa, l’endemà mateix ens va escriure un e-mail amb una crònica de la seva experiència en directe. Ara és a resguard, a casa, a la població d’Okayama, al sud de Tòkio. Però el dia 11 de març, unes tres hores abans del terràtremol havia sortit amb cotxe cap a Tòkio per passar-hi uns dies. El grup d’artistes tenia concertades diverses visites oficials i volien aprofitar el viatge per promocionar l’exposició Barcelona-Connexió que tenen a Okayama.
La conversa era animada, dins la càpsula ambulant, i la contemplació del paisatge que ja apunta la primavera els omplia de goig. Però una trucada des d’Okayama els va posar en estat d’alerta. En posar la ràdio van tenir notícia del gran terratrèmol que també estava fent cruixir la ciutat de Tòkio. De seguida van rebre trucades de Barcelona i de Tòkio mateix, que sabien del seu viatge. Mentrestant, anaven veient passar per l’autopista Sanyo en la qual viatjaven, nombroses ambulàncies i cotxes de la policia i de l’exèrcit que es dirigeixien rabent cap a la capital.
Van parar en un pàrquing-cafeteria i van veure per la televisió les imatges esgarrifoses que han donat la volta al món. Més trucades: els amics de Tòkio estaven bé, però els van desaconsellar continuar el viatge. Començava a fosquejar i no va quedar més remei que fer marxa enrere i tornar a Okayama. La Marta i els seus acompanyants van arribar a mitja nit a casa. Allà van veure per televisió que tan terrible havia estat el terratrèmol com el seu efecte, el tsunami. El brusc moviment de la terra i la força que va desfermar de la mar oceànica havia provocat també incendis, fuites a les refineries i a les centrals nuclears. Les imatges dels danys causats eren dantesques.
En la seva crònica, la nostra amiga comenta que estan desolats i esbalaïts pel que està passant. Apunta que preveuen dies molt durs per a la població japonesa afectada, però està en el caràcter japonès posar els mitjans tècnics i humans per a procurar una recuperació el més immediata possible de la normalitat. Tenen experiència en terratrèmols i de seguida s’han posat a treballar amb una precisió fantàstica i amb un estat d’ànim que augmenta l’eficàcia. S’han posat mans a l’obra “amb una serenitat difícil d’assolir en cap altre país”, escriu la Marta Montcada, que després de tantes estades al Japó coneix molt bé el tarannà de la seva gent.
A causa d’un terratrèmol d’una magnitud rècord fins ara segons diuen els experts, l’accidentat viatge a Tòkio va ser impossible de realitzar. Però la Marta torna a ser a Okayama sana i estàlvia. Tot i el desconcert inicial, ens explica que ja estan disposats a emprendre amb “il.lusió crescuda” la seva exposició Barcelona-Connexió. Tenien prevista una performance de taller-pintura amb la participació d’altres artistes i estudiants, que tiraran endavant. I ens envia una abraçada que li retorno plena d’empatia i d’admiració per un país la cultura del qual, a més d’industriosa i cavalleresca, ha estat capaç de crear l’haiku, una de les formes més belles i més subtils de la poesia oriental.
(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de febrer de 2011. A la imatge, un gravat de Marta Montcada: http://www.martamontcada.com)



1 comentari:

  1. Impressionant aquest comentari viscut. Bona història tindrà el grup per afegir als seus arxius. "Cosas veredes, Sancho." I encara no estan acabades...
    Fruit també de la terra és la guerra, com ja he dit altres vegades: fills de la terra som i la guerra fem, de manera que en una catàstrofe o altra sucumbim de mala manera o ens quedem amb l'ai al cor per tota la vida.
    Ja podem cantar pau, ja, i encendre espelmes, que el que deia Freud s'acompleix.

    ResponElimina