dissabte, 5 de març del 2011

Caràcter de l'artista

Amb aquella innocència que em caracteritza, en una tertúlia vaig dir que els poetes érem gent una mica rara, no pas millor, ei!, però sí una mica diferent. Que vaig haver dit! La gent de la tertúlia, tots poetes, se’m van tirar a sobre com a llops. Agafant-se al políticament correcte de tots iguals, tots iguals, la diferència és un pecat, van afanyar-se a afirmar que ells no, que ells eren com la resta, només faltaria.
La realitat és tota una altra: tots volen singularitzar-se i és ben lícit, em sembla, i per això vaig quedar desconcertada. Però ara m’he tornat a concertar quan he llegit en un text del pintor Joan-Pere Viladecans que “el creador no és algú normal, la gent normal no escriu, no pinta, no construeix, no filma…” El text, que val la pena de llegir complet, el podeu trobar a Cultura’s de La Vanguardia del 27 de febrer passat. Viladecans busseja en el caràcter de l’artista, en les seves particularitats, fins i tot en les seves anomalies. I aquí és on volia arribar. Pel que fa a mi, sempre he dit que escriure em procurava una mena de felicitat, però que els veritables feliços no es posen davant d’un paper i es trenquen l’ànima escrivint per després aplegar-ne els trossos. Escriure moltes vegades és tant crear com reconstruir-se.

5 comentaris:

  1. Totalment d'acord. Cal estar una mica "malalt" d'alguna cosa per posar-se a crear.

    ResponElimina
  2. Escriure és escriure's. I jo sí que crec que l'artista (el poeta en aquest cas) té alguna cosa que el fa diferent. Crec que deu ser una sensibilitat extrema que fa que es dediqui a allò que molts consideren inútil.

    ResponElimina
  3. I tant, si som diferents. Aquests poetes que esmentes deuen ser poetastres. El poeta de veritat veu la vida amb una profunditat i amplitud que a vegades espanta. I a la gent "normal" (el ramat) no li agrada espantar-se del que veu dins i fora. I va pasturant palla de ruc.

    ResponElimina
  4. "...Vora la mar assossegada vaig gosar despullar els peus.
    Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí de l'aigua, les meves sandàlies".

    ..La poesía es como el viento,
    o como el fuego,
    o como el mar.
    Hace vibrar árboles y ropas,
    abrasa espigas y hojas secas.
    Acuna en su oleaje los objetos que duermen en la playa..."

    Pensava José Hierro en les teves sandàlies?

    Jo si.

    ResponElimina
  5. Amics: llegint els vostres comentaris em sento més concertada! Gràcies.

    ResponElimina