dimarts, 15 de febrer de 2011

"Novel.lable"

Tota història, per insignificant que sembli, és novel.lable en mans d’un bon escriptor o d’una bona escriptora. Tota història, per personal que sembli, i a vegades ho és, és un bon argument per a un relat o una novel.la, on memòria i imaginació creadora es confonen.
Tot relat és creació, penso, mentre llegeixo Donde hay nilad (Menoscuarto), de Déborah Puig-Pey Stiefel, ben atrapada per una atmosfera densa, exòtica, i és que el lloc on hi ha nilad és el significat de Manila. En el llibre, dividit per capítols que podrien funcionar com contes independents per la seva força narrativa i arquitectura formal, s’hi explica una d’aquestes històries familiars, des de l’època colonial espanyola a Filipines fins als nostres dies. És una història que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per la voluntat de l’autora de donar-li relleu literari, i a fe que ho ha aconseguit i no precisament perquè hi faci quedar bé alguns dels personatges.
Escric perquè em llegeixi el món, devia dir-se Thomas Mann quan va publicar Els Buddenbrook, on parlava de la seva saga familiar i de la gent de la seva ciutat natal, Lübeck. A família i veïns no va agradar Els Buddenbrook. Però Mann va tenir raó: la seva novel.la és un clàssic, i molts dels personatges que hi surten deuen la seva glòria pòstuma a la bondat d’un autor que els va convertir, gràcies a la literatura, en personatges universals.
En general, com més complexes, estrabolades o, simplement, malvades o egoistes són les persones que inspiren alguns dels personatges de les novel.les, més relleu agafen en el paper escrit. Tot i que a vegades és al contrari. Genis com el de Fiòdor Dostoievski va saber gravar per a l’eternitat L’idiota, una història protagonitzada pel príncep Lev Nikolàieviv Mishkin, un personatge estrany per la seva commovedora bondat.
Si la vida del matrimoni Tolstoi no s’hagués convertit en una creu per a tots dos, ara ni en parlaríem. Ni tan sols ells mateixos, que van escriure en sengles diaris les seves vicissituds i que la posteritat pot llegir publicats tant de manera completa com fragmentats en les biografies escrites després de la mort de la parella.
No hi ha història petita, doncs, sinó grans històries que floreixen en mans d’un escriptor o d’una escriptora amb prou imaginació com per a recrear-les en un viatge que va des de la temporalitat a la intemporalitat. Això fa que quan obrim el llibre ens sembli que vivim la història ara mateix, tot i que ens expliquin una història del segle passat, l’altre, o fins i tot més lluny. El primer Ulisses, el d’Homer, ens és tan proper com el segon Ulisses, el de James Joyce.
Marguerite Yourcenar va escriure molta literatura –gran literatura- autobiogràfica. A la trilogia El laberint del món reconstrueix el seu propi personatge i el de la seva família, on resalten les figures del pare, Michel, i de la mare, Fernande. A Focs, un llibre entre el relat i la prosa poètica, hi explica una seva història d’amor.
Al rebost guardo una sèrie de textos amb històries personals que donaré a la impremta prudentment. Salvant les distàncies amb les autores i autors citats, jo també aspiro a l’estatuació escrita d’alguns personatges propers que em semblen de relleu. Deia el pintor Alexandre de Cabanyes que no li agradava gaire pintar retrats, tot i que hi excel.lia, perquè els retratats mai no s’hi trobaven prou afavorits. La posteritat, però, ara els contempla com obres d’art.
(publicat al Diari de Vilanova, 11 de febrer de 2011)











2 comentaris:

  1. El pensament bull de tantes històries com voldria començar. La por de mirar enrere em paralitza; la del futur també. Per primera vegada em trobo en un riu revoltat que se m'emportarà sense profit. I acotxo el cap, vençuda pel gran panorama que exposes.

    ResponElimina