dissabte, 29 de gener de 2011

Infern

L’infern no és un lloc, sinó un estadi de la ment. No hi ha diferència, em sembla, entre un conflicte interior i l’infern del Dant, una metàfora de les tortures que a vegades patim, ja sigui per un motiu intern o extern. Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquests dies estem pendents d'un malalt que està més malalt que la seva malaltia. M’explico. La malaltia és severa i és possible que el malalt acabi depenent d’un estri que l’ajudi a respirar. Però la malaltia greu, el veritable infern, és com ell viu aquesta limitació de salut que el torna tan terriblement agressiu, malcarat, com si un dimoni l’hagués mossegat. Així, doncs, caldrà pregar amb tot el cor per aquest home que es crema entre les pròpies flames.

6 comentaris:

  1. Per suposat cal una valoració individualitzada, però un equip de cures pal·liatives i una mica de morfina poden ajudar als malalts respiratoris molt evolucionats, incloent una dulcificació del caràcter.
    Emocionalment, una situació complexa, i no nomès pel malalt.

    ResponElimina
  2. És veritat, Ignasi. La família més propera se sent molt incòmoda...

    ResponElimina
  3. Ha de ser una situació molt difícil, molt dura, que només coneix prou bé qui ho pateix. Aquesta persona necessita molt d'amor, molt d'afecte; que se senti valorat, estimat, admirat pels qui l'envolten. Quan no es pot fer altre cosa, això és el tot.

    ResponElimina
  4. Quin patiment per a tothom. I que difícil resulta trobar la pau d'esperit en aquests casos. Coratge, Teresa!

    ResponElimina
  5. D'acord amb Ignasi, una societat compassiva no hauria de permetre el doble patiment del malalt: espiritual i físic, encara que l'un comporta l'altre.
    D'aquí la importància de les cures pal·liatives o, en el seu defecte, que cadascú es prepari amb serenitat per acomiadar-se de la vida quan ho decideixi.

    ResponElimina
  6. I tant. Les cures pal.liatives són un acte d'amor...

    ResponElimina