divendres, 28 de gener de 2011

Holocaust Memorial Museum

Cap home no pot veure
el seu final.
Ezra Pound


Entro al fons de la Nit, porto un passaport a la mà: ara em dic Grietje Polak, i sóc nascuda a Amsterdam un dia d’agost de 1883. Quan vaig ser deportada al camp de Sobidor tenia seixanta anys.
És l’hora del sisme, l’instant de l’escletxa que ha de partir el món en mil meitats: indiferents, els botxins actuen amb tota cura, com si haguessin de fer un regal al Temps. Els films, en blanc i negre, reprodueixen els nostres moviments: tota la naturalesa humana posada al servei del Bé i del Mal, sense matisos. Mentre resem, altres esmolen les eines del saber blanquejats amb bates d’hospital; alguns s’emparen en els vestits caquis d’uniforme. I penso que és un camí doble el que ens duu a la Mort: la voluntat d’Extermini i cap oportunitat de defensa ni de perdó. Adonai, Adonai, ens has oblidat?

Entro en un vagó fosc,
només un petit quadrat,
un pam i mig de llum,
de cel imaginat ...
Qui podria dir, ara mateix,
quins de nosaltres són les bèsties,
i quins els sants?

No nego la Història.
No nego el Crim.
Nego la Raó de la Desraó.

Sóc una altra: la Grietje. No sé el nom d’aquest funcionari que, amb les seves botes arrapades a la cama, empobrirà la Memòria humana. Ara, silenci: som el 23 de juny de 1943 i avui moriré havent pensat, al matí, en Júlia (filla, on ets?), i en Frederik, el company de la meva vida. Esdevinc record sense comprendre, encara, per què.
(aquest poema pertany a Noviluni a Washington (Editorial Moll, 2001). Quan vam visitar el Museu de l'Holocaust, l'entrada era un passaport. El meu duia el nom de Grietje Polak. Moltes vegades m'he sentit Grietje)







4 comentaris:

  1. Del poc que podem fer és provar de sentir-nos Griejes o Moshés o tants d'altres. Segurament no evitar``a que la barbàrie és perpetui però és l'única sortida moral que tenim.

    ResponElimina
  2. Una de les obligacions morals enfront de l'horror es escoltar als supervivents que el descriuen.
    Recordo Anna Frank i Primo Levi.
    Mès recentment al fotògraf Ramón Boix i fa poc a Ana Novac i el seu llibre "Aquellos hermosos dias de mi juventud".
    Ana també portava un diari abans i durant l'infern fabricat pels humans, alternant humor i horror a les descripcions.
    Crec que ha mort fa pocs anys.

    Em va deixar corprès amb una frase del diari, quan encara era al camp:

    "En cualquier caso, digo que la bondad es lo mejor que me ha sucedido desde que nací. ¡Ojalá hubiera puesto empeño antes! Ojalá dure...!"

    Cal escollir la bondat.
    Diariament.

    ResponElimina
  3. Commovedor. Estic llegint les pàgines que George Steiner dedica a la cultura jueva, aquell ferment tan ric i complicat que va anar des de 1830 a 1930, i després les seves ramificacions fins l'actualitat. Profund i alliçonador.

    ResponElimina
  4. Cal escollir la bondat, sí. Crec que la bondat és intel.ligència, la veritable.
    Llegir Steiner és una lliçó en viu...

    ResponElimina