diumenge, 16 de gener de 2011

Encara...

Publico aquest text de La capsa verda a propòsit de l'article d'Enric Juliana "¡A por los catalanes!" publicat ahir, 15 de gener, a La Vanguardia.
La meva catalanitat era tel.lúrica, natural, com aquell qui neix ros o morè. Dic era perquè en un moment donat vaig adonar-me que això era qüestionat de socarel. Què va passar? El vel d’Harmonia, el meu primer llibre publicat, va guanyar el premi Don-na el desembre de 1990 i va ser presentat l’abril de 1991. Amb el llibre encara calent del forn, vaig anar a Vallençana, a prop de Montcada i Reixac, a visitar Juan Ramón Masoliver, oncle del pare dels meus fills. Masoliver era un intel.lectual orgànic del vell règim, com tothom sap. Però era un home culte i molt intel.ligent amb qui m’agradava discutir, i això era fàcil amb ell. Si no sabia de tot, gairebé. De literatura en sabia un niu, tenia bon gust i criteri, era una enciclopèdia viva. A més, es donava la circumstància que havíem nascut el mateix dia, el 13 de març, tot i que, és clar, en anys diferents.
Masoliver em va rebre content com sempre. Però en fer-li el present del llibre, espontàniament li va sortir un comentari que em va gelar la sang: “Lo habrás escrito en catalán…” (com dient, quina manera de perdre el temps!..., “en aquesta llengua provinciana i de segona”, perquè va fer un gest de menyspreu acompanyat d’una cara de fàstic que mai més no oblidaré). Vaig quedar muda, i mentre no podia entendre què li passava pel cap, més ben dit, què li passava pel cor, pensava en el seu pare, el pobre enginyer Masoliver.
Crec poder afirmar que va ser a partir d’aquell moment que em vaig convertir no en catalana, que ja n’era, sinó en catalanista, de la mateixa manera que el feminisme és la resposta lògica a una segregació i a un tracte injust de segles envers les dones, i el pacifisme és una resposta a l’absurditat de les guerres.
Jo havia ‘perdonat’, com si diguéssim, a Juan Ramón Masoliver que hagués estat devot de les idees de Mussolini primer i amic de les de Franco després. El seu ideari polític, tot i que no m’agradava gens, no em privava de respectar-lo i d’admirar-lo pels seus extraordinaris coneixements. Però ara m’era difícil continuar conversa gaire estona més amb algú que em qüestionava tan radicalment. Em vaig acomiadar d’aquell home amb una tristesa fonda. Sentia que alguna cosa es perdia, però que no era per causa meva, ja que en quina llengua havia d’escriure, si el català és la meva llengua? Com es pot qüestionar i menysprear que algú escrigui la seva obra en la seva llengua? Això ha passat amb el català, i segons com encara passa. Amb els anys he anat comprovant que la més gran fàbrica de catalanistes, així com d’independentistes, ha estat precisament les continuades i persistents manifestacions d’intolerància envers el que és un fet tan natural com ser qui ets.
(extret de La capsa verda)

2 comentaris:

  1. Ho entenc perfectament, Teresa. M'ho han dit tantes vegades... i m'ho he hagut d'empassar, sentint-me reduïda com un cap dels que transformen els indis "jíbars".
    Sempre amb commiseració: "claro, estará escrito en catalán...", disculpant-se de no poder-lo llegir.
    Ara bé, ¿en què pensen les editorials que ens gaurien de traduir? Un altre patiment fondo.

    ResponElimina
  2. Els camins naturals de la literatura són: o llegir-la en llengua original o en una bona traducció!

    ResponElimina