dimarts, 25 de gener del 2011

Els meus morts

Com tanta gent aquests dies de fred intens, estic encostipada i m’ha costat una mica llevar-me, a mi, que sóc matinera com els ocells, i la frase no és meva sinó de la meva mare, que m’ho recorda sovint. M’explica que quan era un infant menut –vuit-nou mesos, un any, dos anys…- li servia de despertador els dies de cada dia. Una altra cosa era els diumenges, quan volia descansar!
En aquesta sensació d’estar entre dos mons –somni i vigília- a vegades m’apareixen els meus morts: la tia Angeleta, l’àvia, l’avi, el meu cosí Antoni, mort del cor tan jove, quan a penes tenia els divuit anys, la meva amiga Ada i aquella dolça criatura que va ser Elisenda, la tia Trini, els meus dos sogres, pobrets, morts de la mateixa tristesa... Els veig com si els tingués al davant, a vegades els sento la veu. Morts? No pas. El cementiri guarda els seus cossos, però en el meu cor hi ha la seva ànima.

2 comentaris:

  1. Molt bona reflexió, Teresa: empatia amb els lectors per la simpatia de l'escriptura.
    El que dius em fa pensar el "Rèquiem de guerra", de Benjamin Britten. El poeta que el va escriure, Wilfred Owen, diu en un fragment que "la sepultura dels difunts caiguts és el front pàl·lid de les noies." En efecte, aquells soldats vivien al pensament dels que els estimaven. Com tu estimes els teus.

    ResponElimina
  2. Fa poc vaig llegir l'últim i extraordinari llibre de poemes de Joan Margarit.
    "Els morts" es un dels poemes que recordo.
    He buscat per escoltar-lo en la veu de l'autor... i hi ha agut sort.

    http://www.llull.tv/poetarium/detall.cfm/ID/27170/ESP/joan-margarit-morts.html

    ResponElimina