dissabte, 22 de gener de 2011

Cartes al pare Jacob

Amb una aparença realista (la càmera en posició estàtica va captant tot el que s’esdevé davant de l’objectiu), la pel.lícula del director finlandès Klaus Härö, Cartes al pare Jacob, és un veritable poema visual, tot i la duresa d’un argument que hauria estimulat també la creativitat dels antecessors estètics i filosòfics més immediats de Härö: el suec Ingmar Bergman i el danès Carl Theodor Dreyer. Cartes al pare Jacob és una petita obra mestra. Entengui’s petita per breu (74 minuts), ja que l’estela que deixa aquest film ple de foc interior dura dies en l’ànim de l’espectador.
A Cartes al pare Jacob s’entrellacen la història personal de Leila, una assessina condemnada a cadena perpètua i que després de dotze anys a la presó rep un indult, i la història personal del pare Jacob, un capellà rural vell i cec i que viu aïllat en una casa solitària dins la dura naturalesa escandinava, i que ha sol.licitat l’ajuda de la jove per tal de respondre les cartes dels fidels que li escriuen per demanar-li ajut espiritual.
L’abadia on viu el pare Jacob (a uns metres d’una església de postal víking, tan nua per dins i on ja no s’hi celebren ni matrimonis ni bateigs) és un espai humilíssim, sense aigua corrent però càlid, tot i endevinar-se la temperatura que en ple hivern deu ser d’allò més crua. La pel.lícula està filmada a l’estiu, i els protagonistes gairebé mai no es treuen el jersei. Això sí: quan arriba el carter (tercer personatge que contrapunta la relació entre Leila i Jacob), s’asseuen en uns seients de vímet situats davant de la casa, en un jardí en estat salvatge, per llegir i respondre la correspondència. Aquests moments, filmats en primer pla, són d’una gran bellesa emotiva, tot i el distanciament i la feresa que Leila, endurida per la seva experiència vital, mostra envers el vell capellà.
Amb una gran subtilesa i sinceritat intel.lectual, és a dir, sense que l’espectador tingui la sensació d’un sermó, en aquesta pel.lícula Häro mostra el camí de la caritat cristiana. Caritat practicada des de l’ànima per aquest capellà rural que es lliura a la pràctica de l’amor, que tot ho pot, com es diu a la carta de sant Pau als romans. Aquesta és la fe del pare Jacob i a la qual s’aboca sense límits, gairebé com un monjo. Així, respondre amb calidesa i amb intel.ligència humanes aquestes cartes és la seva vida, allò que el manté dempeus en la seva cada dia més difícil vellesa.
Rebre cartes i contestar-les és el treball del pare Jacob, quan ja no en pot fer cap més. Estima les ànimes que se li acosten demanant-li consell espiritual; les que li escriuen sovint ja són com la seva família. En un moment determinat, però, el flux de cartes es trenca a causa de la presència de Leila i el carter passa de llarg. Aleshores el vell es marceix, s’interroga sobre la seva missió, invoca la gràcia que no arriba per a ell. En unes escenes tan belles com dramàtiques (amb clarobscurs i atmosferes com en els quadres de Vermeer), l’espectador assisteix al dolor de l’ànima del vell mentre Leila sembla indiferent. Sembla, perquè una profunda ferida no curada va per dins. I en un crescendo moderato es va desenvolupant la part final de la pel.lícula, amb una resolució magistral.
Cartes al pare Jacob és una pel.lícula moral, que posa en valor el que realment en té: la comunicació entre els humans, la cura dels més febles, l’oració com a acte de confiança amb les forces que ens depassen, el sentit que donem a la vida, la utilitat del perdó, la pràctica de l’amor sense interès. I tot això amb una gran sobrietat, sense trucs ni efectismes, tan transparent com la veritat que es busca i que segurament està en coses tan senzilles com servir amb amor un te.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de gener de 2011)






6 comentaris:

  1. M'he de procurar aquesta pel·lícula, perquè el que en dius em sembla interessant per molts conceptes, que tu ja expliques.
    És una pel·lícula-llaminadura per als que ens agrada aquesta filmografia.

    ResponElimina
  2. Buscaré a "Cartes al pare Jacob" sensacions i sentiments com els que em van inundar a "Ordet".
    La primera vegada tindria vint anys.
    Em va impressionar tant.
    L'hauré vist 6 ó 7 vegades.
    En una d'aquestes recordo haver-la vist, ben entrada la nit, amb la mare al costat, també corpresa.

    "Cartes al pare Jacob" no ha pogut tenir millor presentació que les teves paraules.

    Gràcies!

    ResponElimina
  3. "Ordet", la "paraula"! Jo també l'he vist més d'una vegada. Me l'has retornat a la memòria, Ignasi. És impressionant, com també "Els morts", basada en un relat de Joyce. Ens la passem cada dia de Reis, gairebé com un ritual (Olga: a tu també t'agrada molt).
    Gran cinema...

    ResponElimina
  4. La cançó de Michael Furey sota la neu...

    M'emociono fins les llàgrimes cada vegada que llegeixo el final de "Els morts" o veig "Dublinesos". Houston pare a la seva darrera obra i la seva filla Angèlica com mai.

    També em passa invariablement (recordo ara la teva entrada "Innocents") amb l'escena final de "To kill a mockingbird", amb l'aparició de Boo Radley de la mà de la filla d'Atticus Finch.

    Records amb sentiments compartits!

    ResponElimina
  5. No sé què he fet que se m'ha tallat el comentari anterior que volia penjar. Per sort la vaig veure a l'Alexandra, no em va entusiasmar tant com a tu, però quan més hi penso, més m'agrada, m'ha passat una cosa estranya amb aquesta història aparentment senzilla.

    http://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/01/almiralls-russos-i-mossens-finesos.html

    En tot cas, és una pel·lícula que mereix més sort de la que ha tingut i també que resulta adient per a un 'fòrum' a l'antiga posterior.

    ResponElimina
  6. La de 'Els morts', imprescindible, cada vegada m'agrada més, un dels casos més extraordinaris en què cinema i literatura no es traeixen mútuament.

    ResponElimina