dilluns, 26 de juliol de 2010

Viatgers literaris

De viatgers n’hi ha tants com viatges. Però entre aquesta fauna que es deleix per descobrir i explorar geografies, ja siguin físiques ja siguin mentals, hi ha els viatgers literaris. I qui són, aquests?, es preguntarà l’amable lector/a. Qui escriu aquestes ratlles se’n considera, encara que no hagi estat fins ara que adopti aquest cognom a la seva dèria viatgera.
La causa d’aquesta reflexió i adopció de nom ve perquè estic llegint Desviació a Santiago (Bromera), de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura a aquest gran escriptoràs?). En un moment determinat de les seves esplèndides glosses de viatge, escrites en el transcurs de diversos viatges i diversos anys (1981-1992), Cees Nooteboom es qualifica a ell mateix com un viatger literari. I encara va més enllà, anomenant-se viatger foll, que de seguida porta a pensar en les aventures filosòficotemporals del Quixot (a qui dedica unes pàgines esplèndides) o en el nostre foll més estimat: Ramon Llull, un viatger de cos i ànima.
Els viatgers literaris i folls anem per lliure. Molts escriptors/es som d’aquesta casta: ocells lliurepensadors que no hi ha xarxa que els atrapi. Ara bé: també els ocells tenen la seva filiació, i a mi la de viatger literari ja m’escau, m’encaixa com un vestit fet a mida. En tots els llibres que he escrit sempre hi ha referències de viatges, alguns fins i tot fan d’un viatge determinat el motiu principal de versos i glosses, lligant com una parella ben avinguda viatge i literatura.
I per mostra, un botó. Sabeu on seré, quan llegiu aquest escrit? Doncs seré a Weimar, la pàtria de Goethe, seguint les petges d’aquest escriptor que en un moment de la seva formació va fer el seu viatge a Itàlia i del qual en va deixar una crònica escrita que encara és un model de literatura de viatges.
El viatge a Weimar, on Goethe va viure tants anys (i hi va morir, tot dient les famoses paraules: “Llum, més llum”), ha estat curosament preparat. Això vol dir que ja estem fent el viatge abans del viatge real, estem immersos en la relectura de la seva biografia (conèixer la vida d’un autor facilita força la comprensió i abast de la seva obra) i d’alguns dels seus llibres més significatius, com ara Faust, les seves memòries de juventut a Poesia i veritat, o aquell altre sobre les qualitats, simbolismes i, encara, repercusions psicològiques dels colors. Un llibre de capçalera de tants artistes plàstics.
La pelegrinació a Weimar forma part d’un itinerari vital llargament esperat. Hem pogut fer marrades abans d’arribar-hi, desviacions a Weimar, podríem dir, com Cees Nooteboom abans d’arribar a Santiago. Goethe ens espera a casa seva. Però no només ell, sinó també tots aquells que com nosaltres hi fan o hi han fet estada en el passat: una comunitat de viatgers literaris folls per la literatura, una forma de viatjar i de viure.
(Aquest text serà publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès. I és que qui escriu aquest blog ja fa la maleta: serà uns dies de vacances. A la tornada, notícies de Weimar!)

Vida i escriptura

No hi ha mètode per escriure com no hi ha mètode per viure. Segons com, anem a les palpentes, segurs només de l'impuls que ens llança a la vida i a l'escriptura.
Un cop abocats al temps, vivim i escrivim amb consciència d'allò mortal i d'allò etern.
Vivim i escrivim aquest destí humà que té el rostre de l'Enigma i del Misteri.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Escriptura

Tot s’acaba però el que t’escric continua.
El millor encara no ho he escrit -diu l'escriptora.

dissabte, 24 de juliol de 2010

Contes de fades

Andersen va tenir la gosadia d'escriure contes de fades amb un final trist, escriu la premi Nobel de Literatura Wislawa Szymborska al seu llibre Lecturas no obligatorias.
Mai no agraïré prou a Andersen que escrivís la història de la sireneta.
El valor de la literatura és que t'hi pots trobar, la fantasia moltes vegades respon a la realitat.

divendres, 23 de juliol de 2010

L'ego i el jo

La vida espiritual resulta cara: exigeix de nosaltres allò que més estimem, en realitat allò a què estem més enganxats: el nostre ego. La vida espiritual ens demana de lliurar l’ego al jo de veritat: l’essència divina.

dijous, 22 de juliol de 2010

Al principi

El místic i el poeta s’atancen al límit. En el límit perceben la dissolució del temps i de l’espai.
En el límit de l'experiència hi besllumen l'eternitat que el poema només mostrarà amb paraules aproximades.
Al principi, el silenci nodria el verb.

dimecres, 21 de juliol de 2010

La filosofia del carbonet

Una de les seus de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics era en un edifici que tenia els sostres alts com un palau. Era una casa antiga del carrer Gran de Gràcia, anys enrere hi havia un gimnàs, ara no sé. S’hi feien els cursos comuns, tres aleshores. Els dos cursos d’especialitat es feien a la seu Central, que de l’edifici de la Llotja va passar a un edifici del carrer Ciutat de Balaguer, que vam estrenar. Aquí és on vaig fer els cursos de Disseny Gràfic, en aquell temps una novetat. Sóc de la primera promoció!
En el primer curs comú es feien carbonets. Vull dir que dibuixàvem al llapis carbó reproduccions d’escultures gregues i romanes, sobretot bustos. Encara en guardo una carpeta plena, amb els blancs aconseguits amb goma d’esborrar i les ombres difuminades amb un llapis fet de capes de paper de cartró, que en dèiem precisament difuminador.
Algunes vegades, quan visito l’estudi d’algun artista, en alguna carpeta apareixen carbonets com els meus: treballs d’escola, disciplines acadèmiques, podríem dir aprenentatges.
Jordi Riera i Moré, que va estudiar a Belles Arts, ens va regalar, emmarcat, un dels seus carbonets. L’estimo més que els meus, ja que el nostre amic, després d’haver fet mil oficis i haver-se guanyat molt bé la vida amb un dels seus invents, els últims trenta anys de la seva vida els va dedicar a fer filosofia pel simple fet de fer-la, més ben dit, per necessitat existencial. La seva filosofia, publicada en diversos llibres, és genial, cinètica, en deia ell, i algun dia se sabrà el seu abast. M’ho diu el seu dibuix al carbó: tot i la sujecció a la realitat que ens limita, no hi ha res acabat; l’aprenentatge, tant com un fonament per capes, respon al concepte d’obra oberta, en procès.
(extret de La Capsa Verda)



dimarts, 20 de juliol de 2010

Secret

El poeta/la poeta, comunica el secret, tot i que potser no l’assoleixi. El misteri és més enllà del misteri.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Voluntat

La psique –diu Jung- és essencialment conflicte entre l’instint cec i la voluntat, o sigui, llibertat d’elecció. Així, doncs, i mercè a la voluntat (emanació de la consciència), nosaltres decidim!

diumenge, 18 de juliol de 2010

Exclusió

En el seu llibre Arquetipus de l’inconscient col.lectiu, Jung ens recorda el cas del germà Niklaus von der Flüe, un místic suís del segle XV, que en les seves visions la divinitat hi apareixia de dues maneres: com a pare i com a mare. Una representació heterodoxa, doncs ja feia mil anys que l’Església havia separat de la Trinitat l’element femení, per considerar-lo herètic.
El femení no es pot separar de la divinitat perquè forma part de la realitat i Déu no és fora de la realitat sinó que és la realitat.
Per això ha causat tant d’esglai entre catòlics liberals i fins i tot moderats, la notícia apareguda aquests dies als mitjans de comunicació: segons el dret canònic (que no diví!), l’ordenació de les dones com a sacerdots és un dels “delictes més greus” que es poden cometre dins l’Església.
Déu meu.


dissabte, 17 de juliol de 2010

Ex-libris

A correus trobo un regal: la pintora Luisa García-Muro m'ofereix un ex-libris al meu nom que reprodueix, gravada, la imatge de Venus-Afrodita naixent. Com ha sabut, la Luisa, que Sandro Botticelli, l'autor d'aquesta pintura de referència, és un dels meus pintors preferits?

divendres, 16 de juliol de 2010

Perduts a l'extraradi

No és ben bé això.
Ningú no es perd.
No hi ha un lloc que sigui tan lluny i tan estrany
llevat d’un mateix.
Si no saps on anar,
és clar que et perds.
Si et porten allà on no vols anar també et perds.
El tramvia no en té la culpa.
El tramvia segueix el camí traçat,
els carrils tenen un principi i un final,
tot i que a vegades principi i final coincideixen.
A l’extraradi bufa un ventet airós.
El vent de l’extraradi és senzill i agradable.
La gent de l’extraradi, senzilla i agradable,
va carregada de bosses amb la vianda del dia:
és l’hora del sopar
i el menut del cotxet plora:
reclama el seu pa de vida.
(Blau de nit a Praga, inèdit)


dijous, 15 de juliol de 2010

Visions

Vipashyana en sànscrit vol dir visió penetrant. La visió penetrant busca tenir una visió el més correcta possible (som humans) de la realitat. Ahir, en el debat de l’estat de la nació al parlament espanyol, es van poder escoltar, amb paraules retòriques, visions distorsionades de la realitat, tant per part del govern com de l’oposició. Aquesta és una pràctica que sempre em sorprèn. Quanta imaginació –i mala fe- per fer veure garses per perdius, com hauria dit, amb la seva gràcia habitual, la meva àvia Maria.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Ceguesa

Llegint Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura per a aquest gran escriptoràs?), trobo un apunt sobre la pèrdua econòmica i cultural que va significar per a Espanya l’expulsió dels jueus. Nooteboom es fa creus de tanta ceguesa. Nosaltres vivim enmig d’aquesta ceguesa.


dimarts, 13 de juliol de 2010

Harmonia

Per a grecs i hebreus, l’harmonia era “ajustament”, “encaix”, “acord”, a més de la llei central de la música.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Sempre amb la veritat

Sempre hi haurà negacionistes. A El País d’ahir va sortir publicat que a la manifestació de dissabte érem 56.000 persones. La guàrdia urbana va donar la xifra d’un milió cent mil, l’organització un milió cinc-centes mil. Quedeu-vos amb la xifra de la guàrdia urbana, si voleu, però de cap manera érem 56.000. Dol tanta deshonestedat, una més.

diumenge, 11 de juliol de 2010

dissabte, 10 de juliol de 2010

Decidir

"Som una nació. Nosaltres decidim".

divendres, 9 de juliol de 2010

Llum, més llum

Goethe, en el seu llit de mort, en els últims instants va demanar d’obrir les finestres perquè hi entrés la llum: “Llum, més llum”, deia. Volia ser banyat en la llum, transportat en la llum. Durant tota la vida (la seva vida conscient) havia demanat que la llum (la Saviesa cantada pel salmista) il.luminés els seus treballs.
Llum, més llum. Per discernir necessitem llum. Exercim la llum.

dijous, 8 de juliol de 2010

Aniversari

El dia 7 de juliol de 2005 jo era a Londres, a casa de la meva filla, que hi vivia llavors. Havíem d’anar al British Museum. Però la nit anterior vam canviar de plans. A la meva filla li va semblar que m’agradaria visitar el Mandir de Neasden, el temple hindú més gran fora de l’Índia. A la tornada no passaven els autobusos, Londres estava colapsat per l’atemptat terrorista del qual enguany ha fet cinc anys. A la tarda havíem d’anar a un concert de Bach a Saint Martin-in-the-Fields, que va quedar anul.lat.
Vaig escriure alguns poemes in situ d'aquest fet tràgic, que han estat publicats a London. Aquí reprodueixo el titulat La vida es deté:

L'autobús no arriba,
els mòbils, bloquejats.
Un passavolant alerta de la flor del Mal:
una explosió al tube londinenc!

I la respiració es deté;
la vida es deté:
i respirem el verí que flota a l'aire.

Negre i blanc


En algunes ocasions, va vestida de negre. No perquè li sigui requerit anar discreta, que el color negre no ho és, discret, més discret seria vestir-se de beig o de gris marengo.
Va vestida de negre en ocasions solemnes.
Ella, però, no es veu vestida de negre sinó de blanc en una estranya mutació perceptiva. Es veu vestida de blanc en una visió interior.
En les seves teories sobre el color, Goethe afirma que la percepció dels colors afecta directament l’ànima humana, modificant-ne el comportament.
En algunes ocasions, va vestida de negre. Però ella obra en blanc.
(extret de La Capsa Verda)

dimecres, 7 de juliol de 2010

Pepites d'or

Els temps (ara i sempre) ens demanen escolta atenta per discernir les paraules de veritat enmig de tants missatges, pepites d’or en el llim del riu.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Esperit de conquesta

“La conversió d’Amèrica del Sud al catolicisme va ser un acte brutal, així com la temptativa de conversió d’Àfrica del Nord. Un acte brutal i foll, però perfectament espanyol”, va escriure l’any 1935 el gran pensador rumà, Mircea Eliade, al seu assaig “L’Espanya d’Unamuno”.
Qui diu conversió diu conquesta. I salvant les distàncies, aquí encara estem igual; o pitjor, ja que la pretesa democràcia espanyola és com una vella bombeta de 20 wats penjant d’un sostre de tres metres.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Passeig per Bloomsbury

L’escriptor seu amb un full de paper al davant,
intenta reflectir el que veu...
Virginia Woolf


El sol rogenc que tenyeix les façanes
vibra a les finestres
amb randes del nou-cents.
Rere els vidres emplomats,
flors en búcars Modern Styl.

Fa anys que Virginia deixà plegat el paraigua
a l’entrada de casa:
ja no esmorza torrades
amb mel de maduixa,
ja no pentina cabells de sirena.

Abans de negar-se al llac d’Ofèlia,
abans de plorar violetes com Ginebra,
escriví fins a trencar-se l’ànima.

(extret de London, Arola editors, 2009)

diumenge, 4 de juliol de 2010

El camí és el caminant

Sigui com sigui, es possible trobar camí. No hi fa res que hom s’hi hagi perdut una, deu vegades, o que l’hagi malbaratat cent vegades. Es troba camí encara que sembli que no ho és, que aquest viarany no pot ser-ho, de tan pedregós que fa caure o que l’autopista apareix tan emboirada que no es veu. L’és encara que vingui en forma de pobresa o de malaltia; o potser vingui en forma de traïció, o de clara injustícia, constructes humans de la inhumanitat. Sigui com sigui, hi ha camí perquè el camí és el caminant, fosos camí i caminant com l’Amat en l’Amada, com l’Amada en l’Amat.

dissabte, 3 de juliol de 2010

Inferns

Si a l’Orient –sobretot el Pròxim Orient- i a l’Europa mediterrània el culte als morts està lligat a libacions refrescants, els nòrdics coneixen un Walhalla on els guerrers morts s’escalfen “bevent licors servits per les Walquíries”. A Bretanya, els morts pateixen fred i solitud, tanmateix com en vida. Per això “tornen per asseure’s a la vora del foc, escalfar els peus a prop de les brases i enraonar amb la família o els servents”.
És clar que aquesta bona gent creia en una vida post mortem, i el temps passat bevent i escalfant-se és una avantsala de la vida immortal, alliberada de tots els inferns, ja siguin calents o freds.

divendres, 2 de juliol de 2010

Diàleg

L’escriptor/a no escriu per a ell/a mateix/a, sinó per a contemplar i comprendre en ell/a mateix/a el Tu primordial que va del particular a l'universal, i a la inversa, en un joc de miralls i correspondències.

dijous, 1 de juliol de 2010

Apunts d'història

El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.