divendres, 3 de desembre de 2010

La carta

Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Algunes vegades Elisenda visitava la família, sobretot per Nadal. Entrava a la cuina i feia pa de nous, que algú li havia ensenyat a fer.
Un dia es va presentar a casa per sorpresa, tenia els ulls enfonsats. Ens va explicar que el seu xicot no s’havia volgut fer responsable de la criatura que esperava, i la va fer abortar. Feia dos mesos i ella no es podia treure del cap aquell ésser que mai no va poder abraçar. Li va costar molt decidir-se, però al final va trencar relacions.
Passat un temps, va conèixer un jove que la va dur a viure amb ell a Girona. Era molt emprenedor i van posar un gimnàs que va resultar un negoci fantàstic. Elisenda hi feia de monitora, i en sabia més del que havia pensat.
Quan tot semblava que anava bé (el negoci rutllava, la parella semblava ben avinguda), va morir el pare d’Elisenda d’un enfisema pulmonar. Havia fumat com un carreter (i més d’una vegada bevia d’amagat al quarto de bany). L’home feia anys que estava malalt, però la seva més gran malaltia era una tristor profunda. Elisenda va plorar molt la mort del seu pare, que en aquell temps ja va decidir donar el seu cos a la ciència.
Un dia van trucar de Girona. Elisenda s’havia disparat un tret amb l’arma del Juanjo, el seu xicot, que practicava tir olímpic. La notícia, que ens va encongir el cor i gelar el pensament, va anar pels diaris gironins.
Van enterrar el seu cos (el van trobar cargolat com un fetus al voltant de la seva mà) al cementiri de La Pera, on els pares del Juanjo tenien una casa.
Abans d’introduir el fèretre en la foscor del nínxol, la mare d’Elisenda (mare i filla no s’havien entès mai), al damunt va deixar-hi una carta. Coneixent-la, sempre he pensat que aquella carta feia tard. El dolor d’aquella mare, però, devia ser tan insuportable. I sigui com sigui, cada dia m’inspira més compassió.
(a la fotografia, una silueta d’Elisenda O. M., que vaig dibuixar per il.lustrar la portada d’una plaquette amb sis poemes editats un any després de la seva mort, ocorreguda el 19 de gener de 1988).


6 comentaris:

  1. Ho és, Júlia. No hi ha dia en que jo no pensi en Elisenda.

    ResponElimina
  2. No podrem saber mai quines vides paral·leles corren per sota les pells que veiem i els llavis que ens somriuen.
    Per això la vida és enigmàtica, paradoxal, i ens fa ser humils per la nostra ignorància.
    Història per al cor, Teresa.

    ResponElimina
  3. Una història ben trasbalsadora. Com la de la pel·lícula My Father, My Lord que vaig veure ahir gràcies a que tu en parlessis. Salutacions!

    ResponElimina