dissabte, 20 de novembre de 2010

Rituals

Sóc donada als rituals, símbols en moviment. Els més comuns són els rituals de pas: batejos o presentacions d’infants, casaments, cerimònies fúnebres. Però hi ha moments íntims a la vida que demanen un ritual de preparació o d’assumpció d’un fet transcendental: ho va ser el naixement dels meus fills, que vaig viure minut a minut amb una cadència d’imatges interiors que reforçaven aquest esdeveniment còsmic.
Però també vaig ritualitzar la separació matrimonial: ho vaig necessitar espiritualment per l’immens dolor que em va comportar, així com vaig voler ritualitzar l’intercanvi d’anells abans del posterior casament. Com que la paperassa de la separació i del divorci es van demorar molt, aquells anells i les paraules que es van creuar davant d’un foc encès ja tenien el significat d’unió.
En el ritual es fa present el diví; o, si voleu, es fa present l’etern, el sagrat. El novembre de 1994, ara farà 16 anys, vaig haver de sotmetre’m a una histerectomia, paraula tècnica que vol dir ablació de l’úter. Setmanes abans d’entrar al quiròfan vaig necessitar contemplar des del meu ésser intern una operació que, per salvar-me la vida, em convertiria en jo mateixa però més despullada, és a dir: en una i altra al mateix temps. L’úter no és un òrgan qualsevol, en el cos de la dona, com no ho són els pits, encara que la imatgeria actual els hagi banalitzat fins al punt de convertir-los més que en icones, en ídols de paper.
No hi ha rituals per a pèrdues d’una part del cos palpable com és la matriu, però invisible als ulls de la gent. La maternitat no és només un fet físiològic, tot i que necessiti de totes les energies del cos per a dur a terme un fill o una filla. La maternitat és també un fruit de l’esperit. No ha rituals establerts per a l’enterrament mental d’aquelles parets vives que acullen el creixement d’una vida fins que la donen a llum. Vaig haver d’inventar un ritual per al fet que s’anava a produir dins un quiròfan fred com la mort.
Vaig meditar en tantes formes de maternitat com ofereix la vida humana, i que d’ara en endavant també voldria cultivar per instint, per necessitat, però sobretot per la voluntat de fer-ho. Jo era afortunada: havia tingut la sort de tenir dos fills i vaig donar les gràcies per aquest fet tot pensant en totes les dones del món, les del passat, les del present i les del futur, mares totes. No hi ha cap dona que no sigui mare, la maternitat és també una actitud davant de l’existència.
Les infermeres tenen la bona voluntat d’acompanyar els malalts en tants trànsits vitals difícils, i els metges intenten fer aquesta feina, amputar un úter, amb gran professionalitat. Però de rituals, res de res. Tot tan asèptic, tan metàl.lic, tan glaçat: als quiròfans es passa un fred d’infern.
Abans que m’adormissin, vaig palpar-me el ventre pensant en aquell interior que aviat seria un forat, aquesta és la realitat física i dolorosa. Però aquell forat, vaig dir-me, no tenia perquè convertir-se en un buit de res, sinó esdevenir un espai interior per a la possibilitat, no ja d’un fill o una filla, que no podrien trobar-hi escalf, sinó d’altres realitats, igualment fruits que la vida conscient atorga. Hauria estat bé que els metges, el cirurgià i l’anestesiòleg, i les infermeres haguessin posat amb mi les mans en aquest lloc sagrat: entre nosaltres hauria passat un corrent d’energia benèfica per a tots, ja una intervenció quirúrgica sempre és un risc i els facultatius implicats deuen passar les seves pors. No hi va haver més mans que les que jo mateixa vaig imaginar amb els ulls tancats sobre la pell del ventre, on ara hi ha la cicatriu… Quan em vaig despertar tremolava pels virulents efectes de l’anestèsia total, les dents m’espetegaven i tot. Una de les infermeres va anar a buscar una manta que em va posar per sobre del cos. La maternitat és tan esplendorosa de formes.
(publicat al Diari de Vilanova, 19 de novembre de 2010)



5 comentaris:

  1. Teresa, aquesta afirmació-confessió-convicció que avui escrius és tan densa i significativa que mereixieria un comentari ben meditat per a cada situació descrita. Són molts moments i tots importants, i admiro la teva preparació i decisió en cada cas.
    Per altra banda, em referma en la meva anàlisi de la vida des dels anys que tinc: tot i tenir una bona vida, si abans de néixer m'haguessin mostrat el panorama a seguir, m'hauria estimat més estalviar-me'l. El dolor,les hores grises i el que encara m'espera,que la memòria selectiva tendeix a arraconar, tenen massa pes, encara que el cistellet positiu brilli a causa de l'imperatiu biològic acomplert.

    ResponElimina
  2. Estimada Olga: veig amb goig el teu cistellet brillant. Saps perquè brilla? Perquè és la pura destil.lació de la teva vida. Els alquimistes sabien això: que el plom es pot convertir en or.

    ResponElimina
  3. En diverses ocasions he acompanyat a familiars i amics en el seu pas per un quiròfan.
    El teu escrit m'ha situat quan, encara fent la carrera, vaig estar present a la histerectomia de la meva mare.
    Vaig recollir de mans del ginecòleg el son-rosat e inesperadament petit úter on va començar la meva vida.
    La mare tenia 64 anys i jo 24.
    També es va despertar tremolant.
    També una infermera em va donar una segona manta amb la que arropar-la.
    Va morir ara fa 10 anys, amb 79, sense deixar de ser mare ni un minut de la seva vida.

    ResponElimina
  4. Nomás por fun: m'has fet plorar, beneïdes llàgrimes, però.

    ResponElimina
  5. Jo també crec en els rituals, com tu, Teresa. I, si no hi són al meu voltant, els invento. Les teves vivències explicades així, amb aquesta serenitat, em fan escruixir i em fan sentir al teu costat. I sempre les converteixes en or. Una abraçada!

    ResponElimina