diumenge, 21 de novembre de 2010

Ossos de vidre

Tinc els ossos de vidre. La imatge, bella, és igualment dura. Al cap d’un any de la histerectomia se’m va detectar una osteoporosi galopant. La imatge del galop és real, perquè va depressa, les densiometries periòdiques, tot i les dosis de calç, ho certifiquen. De la intervenció em va quedar el fred que sempre tinc, només a l’estiu revisc, o reviuen els meus ossos. Sempre sentia fred i en canvi vaig començar a notar una escalfor dolorosa per dins. Es cremaven els ossos, es convertien en cendra abans de la tomba?
El cos és com un laboratori fantàstic d’experimentacions. Fantàstic aquí no vol dir agradable, sinó tan sorprenent que fins i tot causa meravella. Una operació d’histerectomia –m’ho havien d’haver dit, m’hauria preparat!- pot costar, pel cap baix, un any de recuperació. Alguna dona hi ha deixat la pell, tot i que no es diu massa perquè són moltes més les vides que es salven. La menopausa és un procès lent, en el cos de la dona. La histerectomia el precipita per un barranc. Un autèntic cataclisme, una revolució hormonal per a aquella dona que era jo amb 43 anys. Després he llegit molt, sobre aquest trasbals físic, que afecta l’ésser sencer. Aleshores comença l'intens treball de l’esperit per mantenir-te dempeus. Vaig escriure una cinquantena de fulls, d’aquells dies primers en què tenia un peu a cada banda de la vida. Sentint que el cos se n’anava, una tarda vaig trucar la meva mare: Mare, perdona’m, t’he fet plorar tant! Guardats en una carpeta, aquells papers escrits no els he llegit mai més.

4 comentaris:

  1. Tot cristall magnífic necessita una cura especial i un tracte exquisit. Estic segura que aquests trasbalsos t'han fet molt més sensible a les realitats etèries.
    I sí, escriure és teràpia: m'ho va recomanar el cirurgià quan jo era a la clínica de Dijon. Vaig guardar molt temps els papers, però ara ja fa alguns anys que són llibre (El viatge, Comte d'Aure).

    ResponElimina
  2. Vaig llegir El viatge... Tota escriptura té el seu moment, tant per guardar-la com per publicar-la. Als meus papers encara no els ha arribat l'hora, penso.

    ResponElimina
  3. Amb 20 anys, aviat farà trenta, vaig escriure 346 cartes, una diària, i vaig rebre altres tantes.

    Damunt la llibreria, al menjador, puc veure ara mateix la capsa, negra i allargada, que les conté, apretades, ordenades cronològicament.

    Les de Gemma tenen sobres de colors, que comprava a Pepa Paper, una tenda que venero, tal era l'alegria que els ulls em transmetien quan veien arribar el plec de cartes al "cuartel" de la Plaça Wyler, allà a Tenerife.

    Mai hem tingut que rellegir-les. Tot ha anat bé. Seguim junts.

    Però m'agrada tenir-les a prop, sobre les fotos dels fills.

    Potser ells donaran un cop d'ull algun dia, quan faltem.

    Estic segur de que els hi agradarà el que llegeixin.

    Com a mi m'agrada llegir els teus escrits.

    ResponElimina
  4. La meva mare sempre deia que era de vidre. Ahir era el seu aniversari, hauria fet 91 anys. Una abraçada, Teresa.

    ResponElimina